dimarts, 24 de juliol de 2007

L'explicació de Bargalló sobre el cas Majoral

Com tots els qui han participat en la campanya "Jo sóc català" de la gent de Criteri hem rebut un correu de Josep Bargalló explicant la versió institucional dels fets:




“Benvolgut/benvolguda: He rebut el teu mail, reenviat a partir de la pàgina web “e.criteri.cat”. Vull que sàpigues el context en què es va produir la notícia que dos diaris –un de Mallorca i un de Girona, que té edicions en d’altres territoris- van titular com a “prohibició” que Biel Majoral cantés “Jo sóc català” –amb lletra del poeta Pere Capellà- a la gala inaugural de la Fira de Frankfurt. L’espectacle inaugural de la fira és un espectacle amb relat continu. Encarregat –de fa temps- a Joan Ollé, és el relat de mil anys de llengua, vuit-cents anys de literatura catalanes i tots aquests segles de cultura catalanes. A partir d’imatges, dansa, música i text, es vol donar una visió de les fites més importants de la nostra tradició cultural, especialment la literària, en una hora i vint minuts. Això vol dir que no hem contactar actors, actrius, dansaires, cantants i músics perquè facin les peces del seu repertori que vulguin, sinó que hem triat quines músiques eren les més representatives i, especialment, quins autors de la nostra història literària hi havien d’aparèixer. Són una trentena llarga d’autors: de les Homilies d’Organyà a Maria Mercè Marçal –ja que no hi hem inclòs de vius-, de totes les èpoques, de tots els territoris i de tots els gèneres: poesia, teatre i narrativa. La tria d’autors, doncs, ha estat pensada. A partir de la concepció de l’espectacle, del seu relat i de la seva concreció, Joan Ollé va començar a connectar amb els artistes, demanant-los sempre com es podien encabir en l’espectacle i proposant-los, en el cas dels cantants, quina peça de cançó tradicional o quin poema dels autors triats podrien interpretar. Jo mateix vaig demanar a Ollé que contactés amb Biel Majoral, per motius diversos –com ara la seva trajectòria- i perquè en el seu repertori té cançons tradicionals que s’addiuen al relat o, fins i tot, perquè podria cantar alguna cançó sobre textos d’algun dels poetes triats. Fins i tot, formar algun dels duos de cantants dels diversos territoris que hem previst de fer, per donar més agilitat a l’espectacle. Biel Majoral, en ple exercici del seu dret, evidentment, va respondre que no se sentia còmode amb la proposta i que, en tot cas, ens proposava de cantar “Jo sóc català”. Com sabeu, és una cançó de Pere Capellà, un poeta que no forma part de la nostra tria, que havia estat mesurada i conté autors i autores d’un reconeixement literari que, amb raó o sense, no és el de Capellà. Arribats a aquest punt, la decisió comuna va ser que Biel Majoral no participaria en la gala inaugural. Per un error nostre, Majoral, malgrat això, va aparèixer en el llista d’artistes de la gala que vàrem presentar a Frankfurt el 13 de juny i, quan un diari mallorquí li va preguntar què hi faria, va ser quan va declarar que no hi anava perquè ell només volia anar-hi a cantar “Jo sóc català”, de la qual cosa se’n va fer ressò el diari gironí. Us puc assegurar que jo n’he parlat amb ell mateix, que li vaig demanar excuses per l’error –que legítimament l’havia molestat-, que hem desfet qualsevol tipus de malentès i que, quan li vaig reiterar la invitació a anar a Frankfurt, em va dir que ja havia decidit i anunciat que no hi aniria. El que voldria aclarir-te és que no hem prohibit –ni el creador de l’espectacle ni ningú de l’Institut Ramon Llull- cap cançó a ningú, sinó que hem demanat a tothom si volia participar en l’espectacle dissenyat adaptant-se al seu format. Cap artista participant farà altra cosa que ser-hi efectuant la part del relat que li hem demanat que efectuï. Com podreu comprendre, nosaltres no som ningú per prohibir a ningú res, i mai en qüestions d’ideologia o contingut. Moltes gràcies pel vostre interès. I espero que el resultat final no us decepcioni. La programació que presentem a Frankfurt és molt densa, i som conscients que és impossible que tot agradi a tothom, però sí que esperem que es valori l’esforç que fem per dur-hi la diversitat territorial i de pensament de la cultura catalana."

Josep Bargalló Director de l’Institut Ramon Llull

dissabte, 21 de juliol de 2007

La veu,baixa i políticament correcta, dels catalans











Com sabeu als senyors de l'Institut Ramon Llull estan organitzant la presència de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt, on serà convidada d'honor, però com sabeu, també, al Biel Majoral se li va negar l'oportunitat de cantar, a la gala inagural, la cançó "Jo sóc català" ( perquè segons Bargalló "no és aquesta la imatge que volem donar") i a Marina Rossell Els Segadors. A conseqüència d'això en Biel Majoral decidí no participar en la paradeta, mentre que Marina Rossell es posà a cercar una cançó alternativa. El dia 18, Josep Bargalló,director de l'IRL presentava el programa artístic de Frankfurt i segons ell "ens volem presentar a Frankfurt com una cultura de mil anys d'història que no és només una cultura de museu". Evidentment, la cultura que volen exhibir és una cultura higiènicament asèptica, sense reivindicacions i amb glamour . El cap de l'àrea de creació, Borja Sitjà ha destacat que "hem volgut fer un programa terriblement actual, demostrant que no vivim del passat sinó que tenim una cultura viva i eclèctica", tot i que el gest de la censura no és,certament, modern ni d'avantguarda. Com sempre, la imatge que volen que donem és la d'una Arcàdia feliç, lliure de problemes, conflictes i reivindicacions de cap tipus. País feliç.
La gent de Criteri ha encetat una campanya per denunciar que es desaprofiti l'oportunitat de mostrar-nos al món amb valentia i desacomplexament i perquè es reconsideri la decisió sobre Majoral i "Jo sóc català":

Per aquest motiu, us proposem fer arribar al president de l’Institut Ramon Llull, Josep Bargalló i Valls:

Sr. Josep Bargalló i Valls,
Em dirigeixo a vostè, pel fet de ser el màxim responsable del l’Institut Ramon Llull i també dels actes que la seva institució organitzarà a la Fira del llibre de Frankfurt, per tal de manifestar-li la meva preocupació pel fet que el cantant algaidí Biel Majoral hagi estat censurat, en voler interpretar la cançó “Jo sóc català”, amb lletra del poeta Pere Capellà, a la gala inaugural, en l'espectacle Un paisatge per la cultura. Crec que aquest fet, a més de ser un acte impropi d’una societat que proclama com a sagrat el valor de la llibertat d’expressió, situa la nostra representació a la Fira de Frankfurt fora dels límits de la dignitat amb que els catalans hem de mostrar-nos al món com el que som: un poble que té una llengua i una cultura pròpies, que aspira a un futur de normalitat. En unes altres paraules: desaprofitem una possibilitat de reconeixement en el món.
És per això que li faig arribar la demanda que reconsiderin la prohibició que Biel Majoral canti “Jo sóc català”, per tal com, si els nostres governants saben actuar amb coratge, poden tenir la seguretat que el seu poble serà al seu costat, donant-los suport i afrontant la pressió que pugui fer l’espanyolisme de sempre.

divendres, 20 de juliol de 2007

No mos fareu ni intel·ligents ni il·lustrats



















Corren temps convulsos i demagògics, per a variar, per Can PP, amb l'ofensiva per al canvi de la Llei Electoral, la retirada de Piqué i l'aprofitament desvergonyit del vessament de fuel a Eivissa en una originalíssima croada medioambiental, quines coses... Llegir, en un veritable acte d'heroïcitat gratuïta i sadomasoquista, els diaris del règim, per posar un cas, fa regirar l'estómac (i només cal que mireu el dibuixet extret del pamflet anomenat Las Provincias, amb seu a la ciutat de València, pal·ladí de l'anticatalanisme més barroer i neardenthal). Ara, a més dels temes ja esmentats, l'estrella del fòrum és l'estrena del Tirant lo Blanc de Bieito en el marc dels actes culturals de la Fira de Frankfurt i el fet que es mostri el clàssic de Martorell com una mostra fonamental de la llengua catalana. La notícia no fa més que seguir la línia secessionista amb el seu argumentari primari, de manual de sociolingüística:"Cataluña llevará ‘Tirant lo Blanch’ a la Feria de Fráncfort como ejemplo del “catalán original”.La consellera de Cultura denuncia que es una “apropiación” de una seña de identidad valenciana" Esta afirmación supone una agresión a la literatura valenciana o, en palabras del presidente del Consell Valencià de Cultura (CVC), Santiago Grisolía, “una falta a la verdad”. La novela caballeresca de Joanot Martorell “se escribió en valenciano antiguo” y nadie puede mantener lo contrario. El científico rechazó hacer más declaraciones al respecto porque “hay cosas más importantes”.
Ràpidament, el diari s'ha omplert de cartes al director de lectors ofesos, com una tal Maria Teresa Puerto, suposada catedràtica de llengua anglesa (d'una Universitat equivalent al fastfood) que afirma, parlant de l'IEC, que es tracta de "un proyecto contra natura y fascistoide, dirigido a la xenófoba suplantación de nuestra histórica lengua valenciana..." i d'haver convertit el "infecto dialecto barceloní en neocatalán estándar". Un altra carta, entre altres, parla del "tema, ya cansino, de las lenguas vernáculas que nos han traído los nacionalismos caducos y aunque no puedo opinar sobre filologia, sí quiero apoyarla desde mi condición de valenciano y español, sin más méritos que el amor a mi tierra" , "y al decir identidad me refiero a nuestra alma valenciana, que si un día lejano se expresaba en latín, lo hace ahora mayoritariamente en español, que es la lengua de la modernidad y el progreso". No podem incloure menys prejudicis per frase, ni menys tòpics jocfloralescs, però així tenim el corralet. El problema és que aquest blaverisme compta amb el suport indissimulat del Govern del PP, que juga amb la idea del numantinisme valencià en la defensa de l'aigua i de la identitat, a tota hora, amb la maquinària de Canal 9 desfermant l'asterixfília. És per tornar-se boig. I ara volen el Tirant, perquè és una mostra del passat, del passat més arqueològic, d'un passat que ja no serveix si no és per a museus, perquè el que veritablement importa és el futur, la modernitat i el progrès,la de l'espanyol, tot el que s'allunyi de l'agrícola i depauperada identitat que menyspreen i s'entesten en esmicolar. I després surt el Sr Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura i tanca la qüestió amb un categòric "hay cosas més importantes".

dijous, 12 de juliol de 2007

Illa aïllada=país aïllat= regió



Segons el Diec, una illa és una "porció de terra voltada d’aigua de tots costats", però, en el nostre cas d'Eivissa, caldria afegir "aïllada per mar i aire". L'episodi vergonyós de l'enfonsament del buc Don Pedro, de la companyia Iscomar, a la costa eivissenca, amb un vessament de combustible que a hores d'ara ja afecta la badia de Talamanca i, desbordades les barreres de contenció, fa perillar Cala Roja i Martinet, no és un fet aïllat. Aquest incident és l'efecte lògic d'una deplorable i interessada política de comunicacions que ha deixat l'illa a l'alçada del Tercer Món. Tothom és sabedor de les condicions penoses que ofereixen les companyies navilieres que connecten l'illa i la península o les altres illes: des de fa uns dies el vaixell d'Iscomar que habitualment feia la ruta a Dénia es troba immobilitzar al port de Dénia per manca de seguretat i d'higiene (sense suficients bots salvavides, amb la llanxa de salvament ràpid avariada i infestada d'escarabats). Per a Iscomar, això dels escarabats és un fet puntual, quan tothom fa befa, des dels inicis de la companyia, de les condicions d'higiene (nul·les) fins al punt que per al comú dels mortals la companyia s'anomena "Ascomar". Les altres dues companyies, Baleària i Acciona, tampoc li van al darrere en manca de comfort i tracte al passatge, però no tenen escarabats (visibles) i els seus preus són considerablement més elevats. El trist balanç és que per aire l'oferta és ridícula i, tot i el descompte de resident, les tarifes són abussives, mentre que per aigua, les condicions de transport segueixen el barem de qualitat albanès, amb perdó dels albanesos. Un servidor no creu en les casualitats. Un país desvertebrat i sense una xarxa lògica i eficient de comunicacions és un nyep de país (encara tots recordem aquell il·lusionant lema de "Quatre illes, un país" que sembla de ciència-ficció), sense identitat i regionalitzat fins la riallota. El mateix trobem a l'altra banda del mar quan desembarquem a Dénia. Les comarques que pertanyen a la "provincia de Alicante" es troben no ja incomunicades sinó aïllades, sense una xarxa ferroviària ( no ja digna) ni línies d'autobús eficients. La política del Partit Popular des de la seva entronització ha estat potenciar la provincialització i la desvertebració del país, amb la devastació dels serveis públics com a eix principal, de forma que comarques dinàmiques demogràficament i econòmicament com la Marina i el Comtat, amb una forta identitat nacional, han quedat despenjades en una mena de purgatori, mentre que el sud del país, seguint un pla que ja denunciava Fuster a Nosaltres els valencians, queda enllaçat per projectes econòmics i xarxes de transport amb Múrcia, amb el propòsit d'instaurar un secessionisme indissimulat, amb etiquetes com "Levante", "Sureste de España". Per a Fuster aquest sudestisme tenia una viabilitat dubtosa, però jo ja no sé què pensar. Vosaltres mateixos. A Catalunya no sé què passarà... quin país el nostre!

dissabte, 7 de juliol de 2007

Més fusta!











Dóna la sensació que el forat causat pels parcs temàtics impulsats pel Govern valencià és ja un Maelstrom difícil de satisfer. La política turística valenciana, des dels temps de Zaplana, optà per aquests projectes, com Terra Mítica o La Ciutat de la Llum, insostenibles,fraudulents,agressius i carrinclons que s'han encarregat d'aixoplugar l'interès real de tota aquesta paradeta: la simple especulació del sòl i de la construcció. La connivència de les Institucions polítiques valencianes i xarxes empresarials properes se n'han nodrit, i tot i els fraus (factures falses per obres mai fetes...) se segueix invertint per sufragar les quantioses pèrdues. Ara el Consell ha autoritzat una aportació a la mercantil Sociedad Proyectos Temáticos de la Comunitat Valenciana, SA (SPTCV), de 54.581.288 euros, per al finançament de l'ampliació de capital, és a dir per tapar el deute, ja que, al mateix temps, el Consell s'ha encarregat de reduir el valor de les accions per un import de 48.603.988 euros, els 48 quilos que s'havien perdut. I a seguir amb el negoci!

divendres, 6 de juliol de 2007

Paraules i més paraules






Ens aixequem amb un titular del Vilaweb "El 77% dels ciutadans considera que cal exigir per llei el català als immigrats". L'exigència té a veure amb el nou Estatut i l'equiparació en drets i deures del català amb el castellà, una equiparació que , a hores d'ara, es queda en un simple desig, bones paraules sense cap traslació al món real. Un exemple el tenim a les aules de Batxillerat i en la pervivència, en els casos d'alumnes nouvinguts de la comunitat lingüística castellanoparlant, de l'exempció de català, un greuge difícilment explicable si no és per raons exclusivament polítiques ( el castellà es considera llengua A, indiscutiblement necessària, mentre que el català, llengua B, de rang insubstancial i incòmode perjudici pedagògic).
Si, segons el nou Estatut, tothom està obligat a conéixer ambdues llengües per què encara ho hem de reclamar? Calen molt més que lleis per netejar tants prejudicis i el marcat autoodi que molts catalanoparlants han acabat assumint com un fet natural. Calen molt més que campanyes simbòliques d'autoestima. Molt més que bones paraules, perquè la realitat del catalanoparlant, basada en el voluntarisme, com sempre, és una constant realitat de renúncies. De l'article Retrats de passaport, de Roger Cassany us deix un fragment:

"11.30. Canten el número 02, per fi. La Francisca s'acosta al taulell: 'Se me ha caducado el pasaporte. El nuevo lo quiero en catalán'. Ep! La Lídia (el seu nom l’intueixo després) fa cara de sèpia i li diu que no és possible. L’altra descarrega l'arsenal de revistes sobre el taulell i insisteix argumentant que el seu fill gran li ha dit que ho podia demanar i que hi té dret. La funcionària fa espetegar la llengua, esbufega, i per un moment aixeca la mirada buscant alguna complicitat entre els qui som darrere esperant. Ningú no reacciona.
En aquell moment una turista molt castigada pel sol entra corrent a la sala i gargalleja quelcom incomprensible, en alemany. Passa a l'anglès i, adreçant-se a les nou persones que hi ha darrere el taulell, explica nerviosa que li han robat la càmera fotogràfica i que vol fer una denúncia. 'En español, por favor. Aquí no hablamos inglés'. Tal qual.
Per a sorpresa de tots, la Francisca s'enfurisma i se'n va baladrejant i repetint que ha vingut expressament i que, seguint instruccions del seu fill, si no li fan el passaport en català, no el vol. L'alemanya no entén res. 'Con lo fácil que es hacerse el pasaporte', exclama la Lídia, queixosa, i reclama la meva atenció perquè ha arribat el meu torn. Me la miro i obeeixo, però callo.
Per sort, un noi amb samarreta de tirants i moltes sessions de gimnàs als braços, que també fa hores que s'espera, s'ocupa de l'alemanya i li explica, en anglès, que per fer la denúncia ha d'anar a la comissaria dels mossos d'esquadra. Ella li demana si és gaire lluny i com hi pot anar.
Desenfundo el carnet d'identitat, un retrat i el passaport antic per a la Lídia mentre penso en la Francisca. Ha fet quasi quatre hores de cua per un passaport que no existeix. Potser és una mica boja, penso, però pel cas m’és igual. Hi ha una part de mi que l'admira i em fa reflexionar. Pago religiosament els 16,90 euros que val la gestió i signo mig tapant-me el nas. Ja està. Jo solament me'n vull anar de vacances, em dic. 'El miércoles estará listo', em diu ella.
Contrariat i cavil·lós, a la sortida veig en Musculman i l’alemanya somiquejada asseguts a la vorera i improvisant un mapa de la ciutat sobre un Kleenex rebregat".

dimarts, 3 de juliol de 2007

El preu de la foto










Un any després de l’accident del metro de València el Govern valencià segueix inalterablement sord a les peticions de responsabilitat fetes pels familiars de les víctimes. En un estat democràtic l'aclariment d'un fet tan colpidor hauria de ser prioritari, però en el Regne feliç de la infalibilitat no existeixen ni els delictes ni les faltes. L'aparell mediàtic del PP que ja fa unes quantes legislatures que, com a Matrix, ha construït un món paral·lel idílic i fotogènic on no apareixen mai ciutadans descontents, ni reclamacions, queixes o dirigents imputats en escàndols judicials silencia l'afer mentre Rita Barberà treu profit polític, sense cap escrúpol, de les víctimes en un acte recordatori amb efígie i floretes. Mentrestant, aquest tossut silenci no fa més que escandalitzar-nos, amb la sospita que La Copa Amèrica i similars festes acabaran distreient la ment dels ciutadans de la incòmoda veritat, com ja fa temps.

dilluns, 2 de juliol de 2007

De fira a fireta, de cultura a cultureta, de catalans a espanyols

Avui us recoman un article del sempre incisiu Víctor Alexandre, aparegut a Criteri:

Censura franquista a Frankfurt
VÍCTOR ALEXANDRE


Qui ens havia de dir que 32 anys després de la mort de Franco, amb un govern format per lluitadors antifranquistes i d'esquerres, assistiríem a un fet escandalós només propi d'aquell règim. No ens ho podia dir ningú, és clar, perquè ningú no podia sospitar el grau de baixesa moral a què són capaces d'arribar determinades persones quan tasten una engruna de poder. Ara ja ho hem vist. Ara ja hem vist que els mateixos que es vanten d'haver-se esgargamellat cridant "llibertat d'expressió!" en el concert de Raimon al campus de l'Autònoma, el 30 d'octubre de 1974, són els mateixos que avui tapen les boques dels nostres cantautors a la Fira de Frankfurt.
Així és com Joan Ollé, responsable de l'espectacle inaugural que tindrà lloc el proper 9 d'octubre, ha gosat censurar dues cançons que havien d'interpretar Biel Majoral i Marina Rossell: Jo sóc català, un poema patriòtic que el mallorquí Pere Capellà va deixar inacabat per tal que fóssim nosaltres els qui ho féssim, i Els Segadors, l'himne nacional de Catalunya. L'argument del censor? Doncs que les cançons escollides per Majoral i Rossell "no s'ajusten al paisatge que volem mostrar". "No volem cançons reivindicatives", ha afegit l'autòcrata. I és que el paisatge que l'espanyolisme català d'esquerres vol mostrar ha de ser glamurós, tan glamurós com els modelets de María Teresa Fernández de la Vega. Per això han dissenyat una imatge de Catalunya que s'assembli al paisatge idíl·lic que el príncep Grigori Potemkin preparava a Caterina de Rússia quan viatjava pel país, la imatge d'una Catalunya cofoia, ufanosa i feliç que no té res a envejar a la d'Adam i Eva al Paradís.
Em sembla que la nostra classe política no s'adona de la gravetat dels fets. Deu ser que els troba normals. Deu trobar normal que el govern digui als cantautors què poden cantar i què no, deu trobar normal que un comissari polític vetlli perquè no es digui que Catalunya és una nació subordinada, deu trobar normal que un govern que es diu "catalanista i d'esquerres" prohibeixi el text d'un poeta i dramaturg represaliat pel franquisme, deu trobar normal que l'himne nacional de Catalunya sigui prohibit com si fóssim al 1960.
Només unes preguntes: No hi té res a dir, Esquerra Republicana com a partit de govern responsable de Cultura? N'és conscient del lloc escandalós en què la deixen aquests fets, si no desautoritza immediatament Joan Ollé? I què hi diuen CiU i ICV? Com pensen justificar el seu silenci còmplice? Ho responia Raimon a l'Autònoma: "de vegades la pau tanca les boques i lliga les mans".


 
Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons.