dimarts, 27 de febrer del 2007

Trilingües fins a la mort (del català)
















Com ja ens té acostumats el govern del PP de les Illes en èpoques d'eleccions, ara toca fuetejar públicament la llengua catalana amb l'objectiu d'aconseguir els rèdits electorals de la població espanyolista, amb el famós model d'ensenyament trilingüe. I, com és habitual, el diari (?) El Mundo s'encarrega de llençar el globus sonda i d'encendre el foc amb esperpèntiques argumentacions forasenyades i fal·làcies diverses. Llegim: "El PP ya ha anunciado que el modelo trilingüe será uno de los ejes de su campaña, como lo han sido en este periodo de legislatura medidas diversas de implantación de un bilingüismo real en la escuela: desde la posibilidad de elección de la lengua para aprender a leer y escribir hasta la promoción de las modalidades lingüísticas baleares". Promoció de les modalitats lingüístiques balears? El terme "modalitat" ja s'empra amb èxit al País Valencià per amagar la seva catalanitat i si ens fixem en el nou Reglament que regula l'exigència de coneixements de llengua catalana en els procediments d'accés a la funció pública la tendència és a fer residual i anecdòtic l'ús del català dels docents a l'aula. Un bilingüisme real? No oblidem que el bilingüisme és l'excusa que empren els monolingües en la llengua dominant per prescindir totalment de la llengua minoritzada, del català, òbviament. Si en els centres d'ensenyament ja costa aconseguir els percentatges mínims de classes en català, ara pretenen, per una banda que el castellà sigui legitimat i reforçat, com si li calgués, i que l'anglès retalli, al mateix temps, els minsos resultats aconseguits. El Mundo, imparcial i assenyat, ja s'encarrega d'atemorir els fidels amb l'Armagedon catalanista i amb un futur on el castellà desapareix de les Illes. Ai las!. Per al PP el català és un incòmode senyal d'identitat que cal escombrar de totes totes, manu militari, amb la promoció de prejudicis lingüístics i polítiques persecutòries. Amb sentit comú, el català, única llengua pròpia del nostre país, pesi a qui pesi, hauria de ser, sense discussions ideològiques tronades, la llengua d'ensenyament dels infants , cosa que no exclouria que l'anglès s'implantés com una eina indispensable en el currículum, amb un percentatge raonable d'hores. Però al rerefons hi és l'enèsima temptativa de substitució lingüística sota argumentacions estrictament polítiques i mai pedagògiques. Òbviament aquesta proposta s'estavella amb la realitat que marca el Decret de Normalització Lingüística i el de Miníms, tot i les campanyes per la seva derogació per part de la ultradretana Asociación Familiar de Baleares, coneguda ja per les seves manifestacions homofòbiques, i amb la problemàtica de trobar professorat preparat per impartir les classes en anglès, però la proposta ja ha fet el seu servei. Tot val, des d'ara, per esgarrapar vots en unes eleccions que es presenten disputadíssimes.

dilluns, 12 de febrer del 2007

Filologia domèstica

De tant en tant, com qui no vol la cosa, la premsa ens regala lliçons lingüístiques desacomplexades i impagables. L'última troballa és de l'onze de febrer, a El País Semanal, i la signa Javier Marías, escriptor habitualment inspirat i incisiu. L'article (Hundidos en una ciénaga) no pot ser més gràfic i el títol ho diu tot. L'autor disserta sobre els continus atemptats i maltractaments que pateix l'espanyol a mans dels defensors d'allò políticament correcte o dels que perpetren l'atrocitat lingüística des de la ignorància. Fins aquí, res a dir. La perla la trobem en el desenllaç. En el darrer paràgraf, Marías es lamenta: " Pero una de las cosas más graves es la rápida desaparición de los verbos específicos de cada cosa: hoy (quizá es un influjo parcial del catalán) todo "se hace": los crímenes y los delitos ya no se cometen, los golpes no se dan, las denuncias no se ponen (...)". En resum, tot i que parcialment, "influjo parcial" ho anomena, el català provoca l'enfonsament lingüístic de l'espanyol pel simple fet que l'espanyol imita la pobresa lingüística del català i la seva manca d'especificitat verbal. O sigui, que un dels mals de l'espanyol és el català, ves per on. No cal dir que el català, com totes les llengües, té tots els verbs específics que li són necessaris (només ens cal fer una ullada al diccionari i a la conversa d'un catalanoparlant mitjà per desmentir el senyor Marías). El més preocupant, i més en un senyor que es guanya els pèsols amb les lletres, és, per una banda, la llibertat desacomplexada amb què qualsevol pot opinar sobre qüestions filològiques, sense tenir-ne cap base o estudis que no sigui la simple opinió o la mania convertida en veritat universal. Per una altra banda, Marías ens obre els ulls sobre una altra qüestió d'innegable interès per la cultura catalana: la tendència a la criminalització del català i la victimització de l'espanyol. Quantes voltes hem escoltat els laments per la desaparició del castellà a casa nostra a mans del català? L'estratègia passa per reconvertir, amb paranys polítics de dubtosa legalitat i ètica, la llengua minoritzada, el català, en botxí, i la llengua colonitzadora en víctima. Aquesta estratègia compta amb segles d'instrucció i d'ensinistrament fins al punt que la víctima, acomplexada i esporuguida, acaba defensant, motu proprio, el maltractador, amb arguments com la bona educació, la sensatesa i altres fineses.
Darrerament, a Catalunya, amb la introducció de la tercera hora de castellà a primària, i a les Illes, amb el projecte bilingüitzador/trilingüitzador a l'ensenyament del govern del PP, s'estimula la tesi de la victimització del castellà i la urgència per restituir-la al seu àmbit natural, que és tot l'àmbit on, per aquestes coses de la Filologia i de la Història, avui és llengua pròpia el català i que la política o el prejudici lingüístic o la manipulació ja se n'encarregaran de foragitar per a major glòria de les seves víctimes.

dissabte, 10 de febrer del 2007

Vídeos per canviar el món










És obvi que les noves tecnologies ( amb internet al capdavant) han canviat la nostra manera de relacionar-nos. Cada dia ens arriba al nostre correu electrònic un devessall d'informacions, més o menys transcendents, i els habitualíssims vídeos del YouTube, un dels fenòmens més celebrats a la xarxa de xarxes. El secrets del seu èxit són la facilitat de maneig, la gratuïtat i el seu caràcter social i accessible. L'objectiu és l'entreteniment immediat, però què passaria si s'aprofitaren els avantatges d'aquest format a gran escala i amb una finalitat reivindicativa?. De la necessitat de crear un YouTube dels drets humans naix Witness, fundat pel cantant Peter Gabriel, amb la voluntat de fomentar un periodisme ciutadà que es dediqui a gravar, amb mòbils o càmeres digitals convencionals, els abusos i les violacions dels drets fonamentals arreu del món, per il·lustrar les seues denúncies. Witness aprofita, a l'espera de la creació d'un espai propi per penjar els vídeos, la plataforma del Google Video i del Stage6.divx. L'ONG de Gabriel que té el lema " see it, film it, change it" també s'encarrega de fer arribar material de gravació i edició als seus socis i instruccions per al seu maneig, de recolzar campanyes de denúncia i de presentar proves a jutjats i governs. Witness ja figura en el lloc 26è de les millors ONG's online.

Kelme i la llibertat d'expressió

El diari electrònic Vilaweb ha engegat la campanya "Per la llibertat d'expressió. Kelme m'ha perdut com a client", arran de la decisió de l'empresa de material esportiu de rescindir el contracte del futbolista del FC Barcelona, Oleguer Presas, a causa de la publicació de l'article La bona fe i les posteriors declaracions als mitjans de comunicació. Però, què hi ha darrere d'aquesta rescisió unilateral del contracte? Segons Llibertat.cat la decisió de l'empresa valenciana dels germans Quiles Navarro "s'explica per l'afinitat ideològica d'aquest complex empresarial amb el govern conservador del País Valencià". I és que cal ser agraïts. No hem d'oblidar que aquests germans van rebre un crèdit de nou milions d'euros, i posteriorment van ser beneficiats per una renegociació del deute per valor de 14'4 milions d'euros, de la Generalitat Valenciana per salvar Kelme de la fallida i a canvi l'empresa va haver d'acceptar un conseller delegat i un assessor dessignats per la Generalitat (Institut Valencià de Finances) per treure-la del pou. Zaplana nomenà president de l'empresa un militant del PP i avui en dia encara resta tutelada pel Govern valencià. Sembla irònica l'argumentació de Kelme per justificar-se, ja que si no permet a un esportista patrocinat opinar sobre qüestions polítiques la seua rescisió i el comunicat tenen un aire marcadament polític. Això sí, segons els responsables de Kelme, l'empresa valenciana està per la defensa dels drets de llibertat d'expressió i de lliure pensament.

 
Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons.