divendres, 21 de desembre de 2007

La salvatge impunitat del terrorisme


Feixistes,xenòfobs, violents i aixoplugats pel partit popular valencià, com una instrumentalitzada punta de llança de l'anticatalanisme de caps rapats i d'ideologia border line, grups com el GAV (Grup d'Acció Valencianista i partidets com Coalició Valencia) es dediquen, amb total impunitat, des de fa anys, a deixar el seu senyal de violència arreu del país (atacs a la casa de Fuster a Sueca, l'assassinat de Guillem Agulló, la permanent persecució de la llibreria Tres i Quatre i dels Casals de Jaume I, amenaces de mort al rector de la Universitat de València...) Aquí no es parla de terrorisme de carrer i tot queda, per als mitjans del règim i el govern valencià, en un silenci revelador. L'última de les seues "gestes" ha estat el violent assalt al Casal de Sueca per rebentar la presentació del llibre i l'obra de teatre Èric i l'Exèrcit del Fènix amb insults, intimidacions i destrosses.
El Partit Popular, com sempre, juga, còmplice, a mantenir encès el foc de la ultradreta, conscient del seu rèdit electoral.

dijous, 20 de desembre de 2007

Les segregacions "respectuoses"














Com sabeu, ahir els musulmans celebraren la Festa del Xai, festa grossa en conmemoració del sacrifici d'Ibrahim. Els aplecs de devots arreu del món són ben nombrosos i a la nostra Eivissa prop d'un miler de persones s'han reunit per pregar al Recinte Firal. Fins aquí res a dir. La part destacable ha vingut amb les paraules del portaveu de la comunitat de l'illa, quan s'ha referit a l'obligació de pregar homes i dones separats per una tela : "Es una forma de respeto. Mezclar los géneros no conduce a un buen fin porque unos intentan ligar con otros. Cada uno debe estar en su posición. Esta es mi mujer, aquella es tu hermana... Debe existir siempre un respeto al igual que con las personas mayores y con los niños" . La separació també la trobem a la taula, a l'hora de dinar: "Entre familias nos sentamos todos juntos pero cuando vienen personas ajenas, amigos, siempre hay que tener respeto. Los hombres nos sentamos solos y las mujeres se juntan para hacer la comida o en la cocina. Al igual que los niños".
De moment no s'ha sentit cap retret a aquesta segregació "respectuosa". Mentrestant seguirem jugant als projectes d'interculturalitat i atorgant valor cultural a una tradicional vexació dels drets de les persones.

divendres, 14 de desembre de 2007

dijous, 13 de desembre de 2007

Cessions i més cessions




















Després d'un temps de silenci a la blogosfera tornem en aquests temps convulsos. La manifestació independista més gran de la nostra història, el vergonyós silenci dels mitjans públics catalans i la interpretació interessadament simplificadora dels media espanyols; la famosa "crosta nacionalista", el tancament del repetidor de la Carrasqueta al País Valencià i l'imminent clausura del Bartolo... Qui dóna més? Avui he telefonat a un servei tècnic, a la meua maltractada Eivissa, i la senyoreta telefonista m'ha engegat amb xuleria un "¿no se ha dado cuenta aún, desde que estamos hablando, que no le entiendo cuando habla?". Senyores i senyors fins quan ens cal suportar, vençuts i desarmats, la sensació de ser estrangers a casa nostra, ciutadans de segona d'un guetto que ens cau a trossos. I com sempre, lluny de plantar-nos, farem cessions, com la CRTVC que ja s'ha afanyat a fer desaparéixer el comprometedor mapa dels Països Catalans del seu web del Temps, per afalagar el govern valencià (que ja ho demana en el seu pacte-parany de reciprocitat) i per treure's crosta nacionalista com qui no vol la cosa. Recordeu que el govern català ja va cedir amb allò d'idioma valencià quan votaren a favor del nou Estatut valencià. Catalunya no es pot permetre, com ha fet massa sovint, girar l'esquena al País Valencià. Mestrestant TV3 ja fa temps que ha deixat de ser una veritable televisió nacional per convertir-se en regional.

dilluns, 5 de novembre de 2007

Pregueu i us salvareu











Al Levante llegim que la Conselleria de Sanitat de la Generalitat valenciana passa un curiós qüestionari als pacients crònics on, entre d'altres coses, pregunta pels hàbits religiosos: si van a l'església o si troben forces en la fe...Què voleu que us diga? jo ho trob ben normal si fem una mirada retrospectiva al sistema sanitari valencià d'uns anys ençà, amb unes xifres d'inversió per habitant irrisòries i un dèficit galopant gràcies a la fórmula dels hospitals concertats ( un pas més en la privatització de la sanitat ). Al capdavall, amb un sistema així només ens cal encomanar-nos a les divinitats. Mentrestant, què farà el PP valencià? atorgarà una prima a les famílies més catòliques, potenciarà el servei sanitari en el sector agnòstic i ateu, menys proclius a les ajudes divines? Tot queda en un segon terme: ara, a través de la grandiosa megafonia del Canal No-Do es publicita, com una fita mundial (literalment) la cursa de motos de Xest. Com sempre, els valencians som l'enveja de la raça humana. L'esperpent és dolorós i un servidor ja no sap si plorar o riure.

divendres, 26 d’octubre de 2007

Blocaires en perill

Aquí ja estem ben acostumats a les interessades maniobres polítiques que pugnen per estigmatitzar Internet com un espai de vici i delicte ( ara la moda és lligar l'intercanvi d'arxius P2P amb la pedofília ), amb la ben poc dissimulada intenció de controlar la xarxa de xarxes i els seus espais de comunicació i opinió. A Itàlia ja han fet una passa i el govern de Prodi prepara un projecte de llei per fer pagar una taxa als blocaires i per obligar-los a tenir un periodista professional que es faria responsable dels continguts publicats. A més, en cas de difamació el blocaire pagaria amb presó la seua gosadia. Ja sabíem que a la Xina, per posar un exemple, s'exercia una censura implacable i una duríssima repressió contra periodistes i ciber-dissidents, així com en alguns dels països del vell pacte de Varsòvia com Rússia o Bielorússia, però ara ho tenim ben a prop. En nom de la democràcia exerceixen la censura i el control de la informació. De moment el debat sobre la llibertat i internet ja fa temps que està sobre la taula.

dijous, 18 d’octubre de 2007

No tenim pla













Evidentment no tenim ni idea si el senyor Pla ha estat víctima de trames subterrànies ( des del PSOE i amb el grup PRISA al capdavant), com ell afirma, o no però el que és innegable és que el secretari general del Partit Socialista del País Valencià se'n va d'un partit mancat d'idees i d'ideologia i havent fet el possible per refermar l'hegemonia del PP. En aquest PSPV ja no queden gaire restes del PSPV originari, el que tenia certes inquietuds nacionals i fins i tot corren rumors que part del partit ja es vol treure de damunt el terme "país valencià". El PSPV del senyor Pla, com un dolent espàrring, es va encarregar de fer més indiscutibles les victòries peperes amb una manera de fer política complaent amb l'electorat més espanyolista, sense distingir-se de l'adversari, mostrant les seves febleses de contrincant acomplexat. Després de múltiples humiliacions, el dia D va arribar amb l'aprovació de l'Estatut valencià, un text que no rebaixava el sostre electoral i que incorporava la denominació secessionista 'idioma valencià'.
Ara, al País Valencià, el panorama de l'esquerra és descoratjador: lluites intestines a un PSPV que no sap ni què és ni a què juga, cismes a EUPV... el sidral de sempre.

El nom de les coses





Els mitjans de comunicació espanyols, com estem ben acostumats, s'han volgut quedar amb una interpretació superficial i simplista de la intervenció de Carod-Rovira al programa "Tengo una pregunta para usted": no va acceptar que li canviessin el nom. L'anècdota i no el fons. El fons, com va argumentar brillantment el polític d'Esquerra, és l'evident manca d'interès i l'indissimulat menyspreu per la nostra identitat. Tots sabem, però, que malgrat els arguments i les paraules, l'Espanya que patim seguirà entossudida en la seva croada, fidel a la idea d'exclusió, negació i colonització, sense penediments ni canvis. Tot i això el que és evident és que ja no ens cal la comprensió dels espanyols, ens cal la recuperació de la nostra dignitat ( sense els aires d'humiliació pública oferts per Duran i Lleida, la disculpa constant pel simple fet de ser català ). L'autocentrament és la passa qualitativa en aquesta recuperació anímica i nacional, el convenciment que la víctima no s'ha de disculpar davant del maltractador, sense publicitar-nos com els bons espanyols diferents. Com diu Salvador Cot, a l'Avui, "el “'yo no me llamo José Luis'” de Carod-Rovira va ser una espurna d’autoafirmació que aquest país necessitava", " va respondre, jugant a l’atac, contra la xenofòbia antropològica –telúrica, gairebé– de l’espanyol histèric".

dissabte, 13 d’octubre de 2007

Tele-Nodo, en la tònica habitual

Aquests dies, amb el diluvi caigut al País Valencià, especialment a La Marina, Canal 9 ha tingut l'oportunitat, enèsima, d'instrumentalitzar desgràcies i gestes nacionals. Mentre al canal valencià s'alternaven les imatges de la riuada ferestega amb l'aparició benèfica i reconfortant, al lloc dels fets, del president Francisco Camps, a TV3 hem pogut adonar-nos de l'enuig dels veïns per la manca d'una ràpida resposta i per la irresponsabilitat en la neteja del riu (antològica l'escridassada del veïnat a uns consellers i ministres desconcertats i aixecant-se les vores dels pantalons mentre creuaven el carrer ple de fang). A Canal 9 el poder valencià es presenta sempre net de responsabilitats, verge de culpes, en l'Arcàdia feliç. Això sí, tothom s'ha apressat a oferir ajudes econòmiques, indemnitzacions, mentre Camps, messiànic, segons el No-Do, coordina personalment totes les actuacions d'emergència. Quin home i quin país!. Com cantava Raimon, en aquest país no sap ploure (ni votar, ni la veritat)

La fira dels germans Marx, de Frankfurt













Després de múltiples polèmiques casolanes i de múltiples seguicis polítics a la Fira de les fires, i després de congratular-nos eufòrics pel discurs de Monzó i per la bona acollida ara ens venen els amos del xiringuito a posar-nos a lloc. Segons el director de la Fira del Llibre de Frankfurt, Jürgen Boos, sobren els polítics i es manifesta decebut perquè els autors en castellà no hi són. Un altre que, amb menys discreció, no s'ha aixafat la llengua ha estat el mític director de la fira durant 25 anys, Peter Weidhaas que no entén que vulguem ser una nació, ja que som part d'Espanya i d'Europa, que detesta el nacionalisme i que no li va fer gens de gràcia el discurs "nacionalista" de Montilla. Per tot això, segons l'amic Weidhaas, Catalunya s'està creant enemics. Què diran a TV3 avui? Pensàvem que el sant com més lluny més miraculós i ara ... Si sent bons xais ja ens detesten, què faran si reclamem un referèndum d'autodeterminació? Tanta corredissa institucional, meliquisme i soroll mediàtic autòcton (de TV3 i prou, clar) i al final, el de sempre. Però, com han d'entendre la qüestió uns senyors d'Alemanya si els que porten les regnes d'aquest nostre país petit i cofoi no saben ni a què juguen?. Voleu dir-me que algú a casa nostra es creurà que això de Frankfurt és més que un negoci i que a partir d'ara ens respectaran molt més Pirineus enllà, si no ens respecten ni a ca nostra ni a la del veí?

divendres, 5 d’octubre de 2007

Llibertat per Birmània









Ja s'han afegit més de deu mil blocs arreu del món reclamant llibertat per Birmània. La protesta s'ha fet avui, que s'ha convertit en el 'Dia internacional dels blocaires per Birmània' per donar visibilitat al conflicte. Qui vulgui afegir-se aquí.

dimecres, 26 de setembre de 2007

Be catalan, be happy












Del discurs de l'Honorable Montilla al debat de política general al Parlament m'han cridat l'atenció dos detalls.
Primer, hem d'estar contents perquè som una singularitat lingüística i cultural ( no diu si perquè som un país anormal):"Una Catalunya afermada en la seva singularitat lingüística i cultural i, a la vegada, oberta a la cultura universal". Aquesta singularitat que tant afalaga el Sr Montilla l'aclareix quan comenta: "Ni tampoc ens ajuda a avançar cap al futur la falsa elecció entre català i castellà. Perquè hem de fer de la nostra riquesa lingüística un actiu per a la defensa i l’impuls del català i un estímul per al trilingüisme que ens exigeix la nostra plena inserció en el món global". Segons això, si impulsem l'ús de l'espanyol farem créixer la nostra riquesa lingüística i afavorirem el català.
L'altre punt interessant del discurs parla del sentit de l'humor. Ens queixem per defecte, cosa que provoca antipaties arreu d'Espanya: "
Però només tornarem a ser un punt de referència si superem la Catalunya acomplexada, la Catalunya de la queixa permanent i del mal humor. ", "És la Catalunya que ja ha après que la queixa, el lament pel que hauria pogut ser i no ha estat, o el posat antipàtic, no ajuden a avançar.". En conclusió, deixeu de manifestar-vos, de cremar fotografies reials, de rondinar a totes hores i Espanya us estimarà, es disculparà per l'expoli, retornarà definitivament els papers de Salamanca i exigirà un Catalunya-Espanya al Santiago Bernabeu per celebrar la plurinacionalitat, després de transferir-nos tot el transferible. Però, per favor, deixeu de fer morros i sigueu feliços.

dimarts, 18 de setembre de 2007

Símbols espanyols i logos catalans

Com sabeu, al juny, uns individus, per celebrar la víctoria a la Lliga Espanyola del Reial Madrid, cremaren unes senyeres,vuit, a Reus. La Guàrdia Urbana de Reus va tramitar diligències judicials per "danys al patrimoni públic" i expedients a la Subdelegació de Govern a Tarragona per "pertorbació de l'ordre públic" contra dos d'aquests senyors. La primera cosa que sobtà és que la crema de la senyera suposés un simple "dany al patrimoni públic" (la qual cosa supòs que vol dir que val més cremar una senyera de titularitat privada). La segona cosa és que el fet arribés a la Subdelegació de Govern per "pertorbació de l'ordre públic", cosa que significa que no hi ha delicte si la crema es fa de forma silenciosa i respectuosa amb el descans del veïnat. No voldria polemitzar sobre si la crema d'un símbol nacional ha de ser constitutiva de delicte en una societat democràtica, on se suposa que regna la llibertat d'expresió sinó ratificar-me en la idea que els símbols, reis i banderes, per als espanyols són intocables mentre que els símbols dels catalans són simples souvenirs folklòrics sense més (us imaginau el rebombori i circ mediàtic que hagués provocat la crema de vuit banderes espanyoles?). A més, el cas de la crema del retrat del rei dels espanyols i la reacció de l'Audiència posa en evidència la injustícia d'un sistema que persegueix la desigualtat social i que castiga la dissidència i la crítica de forma desmesurada.

dissabte, 15 de setembre de 2007

L'Operació Retorn, amb embussos











Ja sabem com les gasten els espanyols i ja sabem com podem ser nosaltres d'innocents. El retorn dels papers de Salamanca, gairebé dos anys i mig des del projecte de llei de restitució, segueix en punt mort i, fins ara, només han tornat un 10% (!) de la documentació. El més greu és que aquest 90% que queda pendent encara no té data de retorn. La Comissió de la Dignitat s'ha tornat a mobilitzar per reclamar-ne el retorn.

dijous, 13 de setembre de 2007

Reials inaguracions














Com en temps no tan llunyans les autoritats espanyoles venen a les colònies a inagurar i prestigiar el nostre innegable progrès tècnic i social ( cal ser agraïts i dòcils amb l'amo). Avui, el senyor Borbó fa un racó a la seva atapeïda agenda per inagurar el Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona. Ho hem sabut gràcies a l'eficient cobertura de "El Club", amb enviat especial i alegria general, que s'han imposat el repte informatiu de ser els primers que donen la benvinguda al monarca al nostre agraït país petit. Evidentment corren temps republicans pels passadissos de TV3.

dimarts, 11 de setembre de 2007

Com al Tibet


















Com tots els anys, la Diada nacional és l'espai cofoi que aprofita la classe política (menys el PP, clar) per reivindicar la catalanitat, que passa la resta de l'any amagada en el calaix més remot. Banderetes, proclames i bons desitjos fan la desfilada al so dels Segadors ( sí, l'himne que TV3 s'encarrega, amb poques subtilitats, d'esborrar de la graella). Amb la visita del Dalai Lama ens hem sentit una mica més reconfortats, sobretot quan ha proclamat que això del Tibet i de Catalunya s'assemblen ( no en xarxes de rodalies, com podríem pensar, sinó en el nostre desig de llibertat). Els espanyols, en un dia com avui (budistes o no) estaran ben furiosos, ja que a ells de llibertat els sobra i no poden participar de la comparació. Però el senyor Lama ja ho va deixar dit l'altre dia, que aquí podem dir les coses i al Tibet... En el nostre cas, no tan sols és un problema d'intolerància veïnal sinó també una aconformada actitud derrotista. El desig de llibertat, com tot, s'ha de demostrar. No hi ha pitjor cec que qui no vol veure, avui i tota la resta de l'any.

dijous, 6 de setembre de 2007

Futbol i país













L'enrenou pel partit Catalunya-EUA sembla prendre tons èpics. La secretària general de l'Esport de la Generalitat, Anna Pruna, avui ha declarat en una entrevista a RAC1 que el partit es jugarà "amb o sense autorització". Ja veureu com al final la FEF dóna el vistiplau, com un acte de generositat, i no caldrà trencar la vaixella. De tota manera, ens preguntem quan el Govern de la Generalitat es prendrà seriosament i amb valentia la qüestió de les seleccions (que sembla que, amb el pas del temps, acaben folkloritzant-se i reduint-se a pràctiques esportives amb sabor local, un o dos dies l'any, o en competicions outsiders, quan serem dignes dels nostres símbols i quan es prendran i ens prendrem tan mediàticament l'autocentrament per no passar-nos la vida pendents de la "generositat" del veí. Ja fan pena aquestes visites a Madrid a pidolar el que ens pertoca legítimament, i les caretes il·luminades dels polítics perquè la ministra els ha dit que sí, que ara compliran, que no passa de demà o l'altre... Ja veureu, jugarem contra EUA i pensarem que som uns Braveheart (dos dies l'any i amb el país fet un nyap, això sí).

Campanya en protesta per la prohibició del CAT-EUA














La Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes posa a la teva disposició l'oportunitat d'enviar un correu de protesta a la Real Federación Española de Futbol arran del vet del partit entre Catalunya i els Estats Units. Des de la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes manifestem el nostre suport a la Federació Catalana de Futbol i rebutgem enèrgicament la decisió presa per la Real Federación Española de Futbol de prohibir el partit del 14 d'octubre. Exigim que esmenin aquesta manifesta arbitrarietat comesa i respectin els drets dels esportistes catalans a competir amb la seva selecció. Davant d'aquesta actitud intolerable de la RFEF la Plataforma convida a manifestar a tothom que ho vulgui la seva indignació enviant correus de protesta al President de la RFEF i màxim responsable de la decisió, Ángel María Villar Llona.

dimecres, 5 de setembre de 2007

L'Èric i l'exèrcit del Fènix, al Youtube










Us fem arribar una iniciativa de l'equip Criteri per difondre la persecució espanyolista forasenyada d'un adolescent, l'Èric, crucificat pel simple fet de denunciar la discriminació de la llengua catalana. (El vídeo consta de cinc parts i aquí us deix l'enllaç)

Ja fa uns dies que està disponible el documental sobre Èric Bertran amb subtítols en anglès. L'ús d'aquesta llengua en els subtítols fa que ara sigui exportable a molts països del món. Darrere d'aquest resultat final hi ha un munt de feina, des de l'experiència de l'Èric mateix i la seva voluntat de seguir endavant malgrat les tensions sofertes, fins a la traducció dels subtítols a càrrec de Heather Hayes, passant pel suport de Víctor Alexandre, el dels professionals que han fet realitat l'obra de teatre (que per cert aquest setembre comença la gira pels Països Catalans) o el del mateix Xevi Mató, autor del documental, el cas d'Èric Bertran ha esdevingut paradigmàtic no només per la realitat que descriu, sinó també per la capacitat de posar a treballar tantes persones. L'obra de teatre que s'ha muntat a partir d'aquest cas, per exemple, començarà una gira pels Països Catalans a partir del proper mes de setembre.


dimarts, 4 de setembre de 2007

Ara no , i demà tampoc












La història, per coneguda i reincident, no deixa de causar-nos menys decepció i ràbia. La Federació Espanyola de Futbol ha decidit vetar la disputa del pròxim amistós del dia 14 d'octubre entre Catalunya i els Estats Units (de Nordamèrica). La raó , que aquesta és data FIFA i juga Espanya i, a més, només els pertoca jugar un amistós a l'any i prou.
Tot aquest sidral cíclic ja comença a cansar-nos, així com l'actitud, sovint submissament expectant de la classe política ( que també sovint s'apunta, quan convé i no causa gaire molèstia, a allò tan bonic d' "una nació, una selecció"). Ens cansem de ser el nen esporuguit sotmés a un assetjament constant pel pinxo de pati de col·legi i a la seva llei-voluntat per norma. Cansats de veure'ns fora per poc i amb formes poc democràtiques ( Fresno...), mentre aquí, els catalanistes de pro es renten les mans amb el discurs d'ara no toca. Innocents de nosaltres, quan entonaven el sonor i orgullós "una nació, una selecció" oblidàrem preguntar-los a quina nació es referien. Segons una enquesta de l'Avui als lectors un 86% optaria per mantenir el partit el 14 d'octubre.
A propòsit, Catalunya ha perdut davant Paraguai i s'acomiada del Mundial de futbol sala ( una incòmoda retransmissió menys pels senyors i senyores de TV3).
Actualització (05/09):La Federació Catalana de Futbol recorrerà la prohibició espanyola. Segons Roche "De moment enviarem una carta a la FEF perquè reconsideri la seva postura i, si cal, podríem anar al Tribunal d’Arbitratge de l’Esport". Sembla, segons el president de la FCF "que els costa entendre que des de Catalunya es vulguin seleccions pròpies". Quin descobriment!. De moment,PSC, CiU i ERC ja han expressar el seu suport a qualsevol gestió que emprengui la FCF de cara a poder tirar endavant el Catalunya-EUA (un altre gran descobriment, però aquest "suport", com en d'altres ocasions, no sembla gaire intimidador ni esforçat).

dissabte, 1 de setembre de 2007

Seleccions Catalanes Ja!, però... on? quan? què?







Podríem dedicar-li el bloc a TV3 i ens faltarien hores cada dia per donar compte del seu incansable i generós esforç en allò que solem anomenar "construcció nacional". La selecció catalana de Futbol Sala, ignorada i gairebé silenciada per la nostra benvolguda cadena, disputa des d'avui el Mundial a Argentina, però TV3 no ha trobat cap empresa operadora de televisió per retransmetre aquests incòmodes partits (quina mala sort!). Però no cal patir, segons Tv3 "les informacions d'aquest partit s'emetran el diumenge 2 de setembre, pel "Telenotícies cap de setmana migdia" de TV3 i pels diversos espais d'informació esportiva del 33 i el 3/24 ". I a més, si tenim la sort que Catalunya passa a quarts possiblement podrem veure el partit: "el Departament d'Esports de TVC està fent gestions amb l'empresa operadora per poder transmetre el partit de quarts de final que Catalunya disputaria el dimecres 5 de setembre, si es classifiqués en aquesta fase prèvia". I si passa a quarts, que tot no es pot preveure, ja s'encarregarà algú de desendollar el que cal desendollar perquè el senyal es quedi a Argentina, i visca Catalunya!.

dissabte, 25 d’agost de 2007

La tele dels espanyols

Avui hem assistit a un nou acte de menyspreu indissimulat a la identitat catalana i als seus símbols més preuats. Com sabeu, avui jugaven els Catalans Dragons, l'equip de Perpinyà, i els Saints Helens la final de la Carnegie Challenge Cup, un partit històric on els Segadors, representant el club català, sonaria al mític estadi de Wembley. Canal 33 tenia previst retransmetre'l però ha preferit retardar la conexió per estalviar-se el moment en què sonava l'himne nacional, en un acte de menyspreu inconcebible en un país digne i orgullós de la seva identitat. Convido tothom que faci ús del Servei d'Atenció a l'Espectador per fer-los arribar el nostre ferm rebuig a un nou atac espanyolista miserable.

dimecres, 22 d’agost de 2007

Tornarà a ser rica i plena, tralala...

















Ja n'hauríem d'estar ben acostumats, però, dia rere dia, la realitat supera la ficció. Després de tot el que ha passat i passa amb les rodalies de Renfe, aeroport, peatges... Zapateto surt a escena a desdramatitzar l'afer. L'argumentació no té desperdici. Si hi ha problemes és perquè s'estan modernitzant i millorant les infraestructures ( i per tant són problemes progressistes, clar). Òbviament ha ratificat en el seu càrrec a la ministra de Foment, Magdalena Álvarez ( perquè dimitir és un signe de culpa i tothom sap que no hi ha pecador si no hi ha pecat). I si això ja és per plorar Zapatero ha volgut posar la cirereta del pastís de la nostra Arcàdia feliç: " les obres són l'avantsala d'un canvi substancial" i Catalunya "tornarà a ser líder en comunicacions ferroviàries a Espanya". Ho tornarem a ser? Ho érem? Líders en comunicacions ferroviàries? Es referirà al 1848 i a la línia Mataró-Barcelona? A Sevilla ja estan farts de conviure amb l'AVE, però nosaltres, és clar, ens queixem de vici. Pobres ignorants;vam ser líders i no ho sabíem. Érem un país ric i ple.

dimecres, 15 d’agost de 2007

Lliure, malgrat tot, i coherent












Ha mort un patriota, una cosa inusual en els nostres temps de política de paradeta de vetes i fils i de boques grans i ideologies petites i esquifides. Per a uns, un símbol de la resistència contra el franquisme i per a altres l'incòmode recordatori de la nostra condició d'esclaus satisfets. En definitiva, la trajectòria d'un home coherent com Xirinacs contrasta amb el penós panorama polític dels nostres dies. Tothom, ja sabem qui no, s'apuntarà a les lloances perquè, al cap i a la fi, va ser un resistent al feixisme i això ven, però podran els nostres polítics veure, sense vergonya, en la seva resistència dels darrers anys l'esperit nacional que molts confonen, amb covardia complaguda, amb percentatges d'autonomia i miratges de saludable i cofoia llibertat, sota sospita i vigilància?

dimarts, 24 de juliol de 2007

L'explicació de Bargalló sobre el cas Majoral

Com tots els qui han participat en la campanya "Jo sóc català" de la gent de Criteri hem rebut un correu de Josep Bargalló explicant la versió institucional dels fets:




“Benvolgut/benvolguda: He rebut el teu mail, reenviat a partir de la pàgina web “e.criteri.cat”. Vull que sàpigues el context en què es va produir la notícia que dos diaris –un de Mallorca i un de Girona, que té edicions en d’altres territoris- van titular com a “prohibició” que Biel Majoral cantés “Jo sóc català” –amb lletra del poeta Pere Capellà- a la gala inaugural de la Fira de Frankfurt. L’espectacle inaugural de la fira és un espectacle amb relat continu. Encarregat –de fa temps- a Joan Ollé, és el relat de mil anys de llengua, vuit-cents anys de literatura catalanes i tots aquests segles de cultura catalanes. A partir d’imatges, dansa, música i text, es vol donar una visió de les fites més importants de la nostra tradició cultural, especialment la literària, en una hora i vint minuts. Això vol dir que no hem contactar actors, actrius, dansaires, cantants i músics perquè facin les peces del seu repertori que vulguin, sinó que hem triat quines músiques eren les més representatives i, especialment, quins autors de la nostra història literària hi havien d’aparèixer. Són una trentena llarga d’autors: de les Homilies d’Organyà a Maria Mercè Marçal –ja que no hi hem inclòs de vius-, de totes les èpoques, de tots els territoris i de tots els gèneres: poesia, teatre i narrativa. La tria d’autors, doncs, ha estat pensada. A partir de la concepció de l’espectacle, del seu relat i de la seva concreció, Joan Ollé va començar a connectar amb els artistes, demanant-los sempre com es podien encabir en l’espectacle i proposant-los, en el cas dels cantants, quina peça de cançó tradicional o quin poema dels autors triats podrien interpretar. Jo mateix vaig demanar a Ollé que contactés amb Biel Majoral, per motius diversos –com ara la seva trajectòria- i perquè en el seu repertori té cançons tradicionals que s’addiuen al relat o, fins i tot, perquè podria cantar alguna cançó sobre textos d’algun dels poetes triats. Fins i tot, formar algun dels duos de cantants dels diversos territoris que hem previst de fer, per donar més agilitat a l’espectacle. Biel Majoral, en ple exercici del seu dret, evidentment, va respondre que no se sentia còmode amb la proposta i que, en tot cas, ens proposava de cantar “Jo sóc català”. Com sabeu, és una cançó de Pere Capellà, un poeta que no forma part de la nostra tria, que havia estat mesurada i conté autors i autores d’un reconeixement literari que, amb raó o sense, no és el de Capellà. Arribats a aquest punt, la decisió comuna va ser que Biel Majoral no participaria en la gala inaugural. Per un error nostre, Majoral, malgrat això, va aparèixer en el llista d’artistes de la gala que vàrem presentar a Frankfurt el 13 de juny i, quan un diari mallorquí li va preguntar què hi faria, va ser quan va declarar que no hi anava perquè ell només volia anar-hi a cantar “Jo sóc català”, de la qual cosa se’n va fer ressò el diari gironí. Us puc assegurar que jo n’he parlat amb ell mateix, que li vaig demanar excuses per l’error –que legítimament l’havia molestat-, que hem desfet qualsevol tipus de malentès i que, quan li vaig reiterar la invitació a anar a Frankfurt, em va dir que ja havia decidit i anunciat que no hi aniria. El que voldria aclarir-te és que no hem prohibit –ni el creador de l’espectacle ni ningú de l’Institut Ramon Llull- cap cançó a ningú, sinó que hem demanat a tothom si volia participar en l’espectacle dissenyat adaptant-se al seu format. Cap artista participant farà altra cosa que ser-hi efectuant la part del relat que li hem demanat que efectuï. Com podreu comprendre, nosaltres no som ningú per prohibir a ningú res, i mai en qüestions d’ideologia o contingut. Moltes gràcies pel vostre interès. I espero que el resultat final no us decepcioni. La programació que presentem a Frankfurt és molt densa, i som conscients que és impossible que tot agradi a tothom, però sí que esperem que es valori l’esforç que fem per dur-hi la diversitat territorial i de pensament de la cultura catalana."

Josep Bargalló Director de l’Institut Ramon Llull

dissabte, 21 de juliol de 2007

La veu,baixa i políticament correcta, dels catalans











Com sabeu als senyors de l'Institut Ramon Llull estan organitzant la presència de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt, on serà convidada d'honor, però com sabeu, també, al Biel Majoral se li va negar l'oportunitat de cantar, a la gala inagural, la cançó "Jo sóc català" ( perquè segons Bargalló "no és aquesta la imatge que volem donar") i a Marina Rossell Els Segadors. A conseqüència d'això en Biel Majoral decidí no participar en la paradeta, mentre que Marina Rossell es posà a cercar una cançó alternativa. El dia 18, Josep Bargalló,director de l'IRL presentava el programa artístic de Frankfurt i segons ell "ens volem presentar a Frankfurt com una cultura de mil anys d'història que no és només una cultura de museu". Evidentment, la cultura que volen exhibir és una cultura higiènicament asèptica, sense reivindicacions i amb glamour . El cap de l'àrea de creació, Borja Sitjà ha destacat que "hem volgut fer un programa terriblement actual, demostrant que no vivim del passat sinó que tenim una cultura viva i eclèctica", tot i que el gest de la censura no és,certament, modern ni d'avantguarda. Com sempre, la imatge que volen que donem és la d'una Arcàdia feliç, lliure de problemes, conflictes i reivindicacions de cap tipus. País feliç.
La gent de Criteri ha encetat una campanya per denunciar que es desaprofiti l'oportunitat de mostrar-nos al món amb valentia i desacomplexament i perquè es reconsideri la decisió sobre Majoral i "Jo sóc català":

Per aquest motiu, us proposem fer arribar al president de l’Institut Ramon Llull, Josep Bargalló i Valls:

Sr. Josep Bargalló i Valls,
Em dirigeixo a vostè, pel fet de ser el màxim responsable del l’Institut Ramon Llull i també dels actes que la seva institució organitzarà a la Fira del llibre de Frankfurt, per tal de manifestar-li la meva preocupació pel fet que el cantant algaidí Biel Majoral hagi estat censurat, en voler interpretar la cançó “Jo sóc català”, amb lletra del poeta Pere Capellà, a la gala inaugural, en l'espectacle Un paisatge per la cultura. Crec que aquest fet, a més de ser un acte impropi d’una societat que proclama com a sagrat el valor de la llibertat d’expressió, situa la nostra representació a la Fira de Frankfurt fora dels límits de la dignitat amb que els catalans hem de mostrar-nos al món com el que som: un poble que té una llengua i una cultura pròpies, que aspira a un futur de normalitat. En unes altres paraules: desaprofitem una possibilitat de reconeixement en el món.
És per això que li faig arribar la demanda que reconsiderin la prohibició que Biel Majoral canti “Jo sóc català”, per tal com, si els nostres governants saben actuar amb coratge, poden tenir la seguretat que el seu poble serà al seu costat, donant-los suport i afrontant la pressió que pugui fer l’espanyolisme de sempre.

divendres, 20 de juliol de 2007

No mos fareu ni intel·ligents ni il·lustrats



















Corren temps convulsos i demagògics, per a variar, per Can PP, amb l'ofensiva per al canvi de la Llei Electoral, la retirada de Piqué i l'aprofitament desvergonyit del vessament de fuel a Eivissa en una originalíssima croada medioambiental, quines coses... Llegir, en un veritable acte d'heroïcitat gratuïta i sadomasoquista, els diaris del règim, per posar un cas, fa regirar l'estómac (i només cal que mireu el dibuixet extret del pamflet anomenat Las Provincias, amb seu a la ciutat de València, pal·ladí de l'anticatalanisme més barroer i neardenthal). Ara, a més dels temes ja esmentats, l'estrella del fòrum és l'estrena del Tirant lo Blanc de Bieito en el marc dels actes culturals de la Fira de Frankfurt i el fet que es mostri el clàssic de Martorell com una mostra fonamental de la llengua catalana. La notícia no fa més que seguir la línia secessionista amb el seu argumentari primari, de manual de sociolingüística:"Cataluña llevará ‘Tirant lo Blanch’ a la Feria de Fráncfort como ejemplo del “catalán original”.La consellera de Cultura denuncia que es una “apropiación” de una seña de identidad valenciana" Esta afirmación supone una agresión a la literatura valenciana o, en palabras del presidente del Consell Valencià de Cultura (CVC), Santiago Grisolía, “una falta a la verdad”. La novela caballeresca de Joanot Martorell “se escribió en valenciano antiguo” y nadie puede mantener lo contrario. El científico rechazó hacer más declaraciones al respecto porque “hay cosas más importantes”.
Ràpidament, el diari s'ha omplert de cartes al director de lectors ofesos, com una tal Maria Teresa Puerto, suposada catedràtica de llengua anglesa (d'una Universitat equivalent al fastfood) que afirma, parlant de l'IEC, que es tracta de "un proyecto contra natura y fascistoide, dirigido a la xenófoba suplantación de nuestra histórica lengua valenciana..." i d'haver convertit el "infecto dialecto barceloní en neocatalán estándar". Un altra carta, entre altres, parla del "tema, ya cansino, de las lenguas vernáculas que nos han traído los nacionalismos caducos y aunque no puedo opinar sobre filologia, sí quiero apoyarla desde mi condición de valenciano y español, sin más méritos que el amor a mi tierra" , "y al decir identidad me refiero a nuestra alma valenciana, que si un día lejano se expresaba en latín, lo hace ahora mayoritariamente en español, que es la lengua de la modernidad y el progreso". No podem incloure menys prejudicis per frase, ni menys tòpics jocfloralescs, però així tenim el corralet. El problema és que aquest blaverisme compta amb el suport indissimulat del Govern del PP, que juga amb la idea del numantinisme valencià en la defensa de l'aigua i de la identitat, a tota hora, amb la maquinària de Canal 9 desfermant l'asterixfília. És per tornar-se boig. I ara volen el Tirant, perquè és una mostra del passat, del passat més arqueològic, d'un passat que ja no serveix si no és per a museus, perquè el que veritablement importa és el futur, la modernitat i el progrès,la de l'espanyol, tot el que s'allunyi de l'agrícola i depauperada identitat que menyspreen i s'entesten en esmicolar. I després surt el Sr Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura i tanca la qüestió amb un categòric "hay cosas més importantes".

dijous, 12 de juliol de 2007

Illa aïllada=país aïllat= regió



Segons el Diec, una illa és una "porció de terra voltada d’aigua de tots costats", però, en el nostre cas d'Eivissa, caldria afegir "aïllada per mar i aire". L'episodi vergonyós de l'enfonsament del buc Don Pedro, de la companyia Iscomar, a la costa eivissenca, amb un vessament de combustible que a hores d'ara ja afecta la badia de Talamanca i, desbordades les barreres de contenció, fa perillar Cala Roja i Martinet, no és un fet aïllat. Aquest incident és l'efecte lògic d'una deplorable i interessada política de comunicacions que ha deixat l'illa a l'alçada del Tercer Món. Tothom és sabedor de les condicions penoses que ofereixen les companyies navilieres que connecten l'illa i la península o les altres illes: des de fa uns dies el vaixell d'Iscomar que habitualment feia la ruta a Dénia es troba immobilitzar al port de Dénia per manca de seguretat i d'higiene (sense suficients bots salvavides, amb la llanxa de salvament ràpid avariada i infestada d'escarabats). Per a Iscomar, això dels escarabats és un fet puntual, quan tothom fa befa, des dels inicis de la companyia, de les condicions d'higiene (nul·les) fins al punt que per al comú dels mortals la companyia s'anomena "Ascomar". Les altres dues companyies, Baleària i Acciona, tampoc li van al darrere en manca de comfort i tracte al passatge, però no tenen escarabats (visibles) i els seus preus són considerablement més elevats. El trist balanç és que per aire l'oferta és ridícula i, tot i el descompte de resident, les tarifes són abussives, mentre que per aigua, les condicions de transport segueixen el barem de qualitat albanès, amb perdó dels albanesos. Un servidor no creu en les casualitats. Un país desvertebrat i sense una xarxa lògica i eficient de comunicacions és un nyep de país (encara tots recordem aquell il·lusionant lema de "Quatre illes, un país" que sembla de ciència-ficció), sense identitat i regionalitzat fins la riallota. El mateix trobem a l'altra banda del mar quan desembarquem a Dénia. Les comarques que pertanyen a la "provincia de Alicante" es troben no ja incomunicades sinó aïllades, sense una xarxa ferroviària ( no ja digna) ni línies d'autobús eficients. La política del Partit Popular des de la seva entronització ha estat potenciar la provincialització i la desvertebració del país, amb la devastació dels serveis públics com a eix principal, de forma que comarques dinàmiques demogràficament i econòmicament com la Marina i el Comtat, amb una forta identitat nacional, han quedat despenjades en una mena de purgatori, mentre que el sud del país, seguint un pla que ja denunciava Fuster a Nosaltres els valencians, queda enllaçat per projectes econòmics i xarxes de transport amb Múrcia, amb el propòsit d'instaurar un secessionisme indissimulat, amb etiquetes com "Levante", "Sureste de España". Per a Fuster aquest sudestisme tenia una viabilitat dubtosa, però jo ja no sé què pensar. Vosaltres mateixos. A Catalunya no sé què passarà... quin país el nostre!

dissabte, 7 de juliol de 2007

Més fusta!











Dóna la sensació que el forat causat pels parcs temàtics impulsats pel Govern valencià és ja un Maelstrom difícil de satisfer. La política turística valenciana, des dels temps de Zaplana, optà per aquests projectes, com Terra Mítica o La Ciutat de la Llum, insostenibles,fraudulents,agressius i carrinclons que s'han encarregat d'aixoplugar l'interès real de tota aquesta paradeta: la simple especulació del sòl i de la construcció. La connivència de les Institucions polítiques valencianes i xarxes empresarials properes se n'han nodrit, i tot i els fraus (factures falses per obres mai fetes...) se segueix invertint per sufragar les quantioses pèrdues. Ara el Consell ha autoritzat una aportació a la mercantil Sociedad Proyectos Temáticos de la Comunitat Valenciana, SA (SPTCV), de 54.581.288 euros, per al finançament de l'ampliació de capital, és a dir per tapar el deute, ja que, al mateix temps, el Consell s'ha encarregat de reduir el valor de les accions per un import de 48.603.988 euros, els 48 quilos que s'havien perdut. I a seguir amb el negoci!

divendres, 6 de juliol de 2007

Paraules i més paraules






Ens aixequem amb un titular del Vilaweb "El 77% dels ciutadans considera que cal exigir per llei el català als immigrats". L'exigència té a veure amb el nou Estatut i l'equiparació en drets i deures del català amb el castellà, una equiparació que , a hores d'ara, es queda en un simple desig, bones paraules sense cap traslació al món real. Un exemple el tenim a les aules de Batxillerat i en la pervivència, en els casos d'alumnes nouvinguts de la comunitat lingüística castellanoparlant, de l'exempció de català, un greuge difícilment explicable si no és per raons exclusivament polítiques ( el castellà es considera llengua A, indiscutiblement necessària, mentre que el català, llengua B, de rang insubstancial i incòmode perjudici pedagògic).
Si, segons el nou Estatut, tothom està obligat a conéixer ambdues llengües per què encara ho hem de reclamar? Calen molt més que lleis per netejar tants prejudicis i el marcat autoodi que molts catalanoparlants han acabat assumint com un fet natural. Calen molt més que campanyes simbòliques d'autoestima. Molt més que bones paraules, perquè la realitat del catalanoparlant, basada en el voluntarisme, com sempre, és una constant realitat de renúncies. De l'article Retrats de passaport, de Roger Cassany us deix un fragment:

"11.30. Canten el número 02, per fi. La Francisca s'acosta al taulell: 'Se me ha caducado el pasaporte. El nuevo lo quiero en catalán'. Ep! La Lídia (el seu nom l’intueixo després) fa cara de sèpia i li diu que no és possible. L’altra descarrega l'arsenal de revistes sobre el taulell i insisteix argumentant que el seu fill gran li ha dit que ho podia demanar i que hi té dret. La funcionària fa espetegar la llengua, esbufega, i per un moment aixeca la mirada buscant alguna complicitat entre els qui som darrere esperant. Ningú no reacciona.
En aquell moment una turista molt castigada pel sol entra corrent a la sala i gargalleja quelcom incomprensible, en alemany. Passa a l'anglès i, adreçant-se a les nou persones que hi ha darrere el taulell, explica nerviosa que li han robat la càmera fotogràfica i que vol fer una denúncia. 'En español, por favor. Aquí no hablamos inglés'. Tal qual.
Per a sorpresa de tots, la Francisca s'enfurisma i se'n va baladrejant i repetint que ha vingut expressament i que, seguint instruccions del seu fill, si no li fan el passaport en català, no el vol. L'alemanya no entén res. 'Con lo fácil que es hacerse el pasaporte', exclama la Lídia, queixosa, i reclama la meva atenció perquè ha arribat el meu torn. Me la miro i obeeixo, però callo.
Per sort, un noi amb samarreta de tirants i moltes sessions de gimnàs als braços, que també fa hores que s'espera, s'ocupa de l'alemanya i li explica, en anglès, que per fer la denúncia ha d'anar a la comissaria dels mossos d'esquadra. Ella li demana si és gaire lluny i com hi pot anar.
Desenfundo el carnet d'identitat, un retrat i el passaport antic per a la Lídia mentre penso en la Francisca. Ha fet quasi quatre hores de cua per un passaport que no existeix. Potser és una mica boja, penso, però pel cas m’és igual. Hi ha una part de mi que l'admira i em fa reflexionar. Pago religiosament els 16,90 euros que val la gestió i signo mig tapant-me el nas. Ja està. Jo solament me'n vull anar de vacances, em dic. 'El miércoles estará listo', em diu ella.
Contrariat i cavil·lós, a la sortida veig en Musculman i l’alemanya somiquejada asseguts a la vorera i improvisant un mapa de la ciutat sobre un Kleenex rebregat".

dimarts, 3 de juliol de 2007

El preu de la foto










Un any després de l’accident del metro de València el Govern valencià segueix inalterablement sord a les peticions de responsabilitat fetes pels familiars de les víctimes. En un estat democràtic l'aclariment d'un fet tan colpidor hauria de ser prioritari, però en el Regne feliç de la infalibilitat no existeixen ni els delictes ni les faltes. L'aparell mediàtic del PP que ja fa unes quantes legislatures que, com a Matrix, ha construït un món paral·lel idílic i fotogènic on no apareixen mai ciutadans descontents, ni reclamacions, queixes o dirigents imputats en escàndols judicials silencia l'afer mentre Rita Barberà treu profit polític, sense cap escrúpol, de les víctimes en un acte recordatori amb efígie i floretes. Mentrestant, aquest tossut silenci no fa més que escandalitzar-nos, amb la sospita que La Copa Amèrica i similars festes acabaran distreient la ment dels ciutadans de la incòmoda veritat, com ja fa temps.

dilluns, 2 de juliol de 2007

De fira a fireta, de cultura a cultureta, de catalans a espanyols

Avui us recoman un article del sempre incisiu Víctor Alexandre, aparegut a Criteri:

Censura franquista a Frankfurt
VÍCTOR ALEXANDRE


Qui ens havia de dir que 32 anys després de la mort de Franco, amb un govern format per lluitadors antifranquistes i d'esquerres, assistiríem a un fet escandalós només propi d'aquell règim. No ens ho podia dir ningú, és clar, perquè ningú no podia sospitar el grau de baixesa moral a què són capaces d'arribar determinades persones quan tasten una engruna de poder. Ara ja ho hem vist. Ara ja hem vist que els mateixos que es vanten d'haver-se esgargamellat cridant "llibertat d'expressió!" en el concert de Raimon al campus de l'Autònoma, el 30 d'octubre de 1974, són els mateixos que avui tapen les boques dels nostres cantautors a la Fira de Frankfurt.
Així és com Joan Ollé, responsable de l'espectacle inaugural que tindrà lloc el proper 9 d'octubre, ha gosat censurar dues cançons que havien d'interpretar Biel Majoral i Marina Rossell: Jo sóc català, un poema patriòtic que el mallorquí Pere Capellà va deixar inacabat per tal que fóssim nosaltres els qui ho féssim, i Els Segadors, l'himne nacional de Catalunya. L'argument del censor? Doncs que les cançons escollides per Majoral i Rossell "no s'ajusten al paisatge que volem mostrar". "No volem cançons reivindicatives", ha afegit l'autòcrata. I és que el paisatge que l'espanyolisme català d'esquerres vol mostrar ha de ser glamurós, tan glamurós com els modelets de María Teresa Fernández de la Vega. Per això han dissenyat una imatge de Catalunya que s'assembli al paisatge idíl·lic que el príncep Grigori Potemkin preparava a Caterina de Rússia quan viatjava pel país, la imatge d'una Catalunya cofoia, ufanosa i feliç que no té res a envejar a la d'Adam i Eva al Paradís.
Em sembla que la nostra classe política no s'adona de la gravetat dels fets. Deu ser que els troba normals. Deu trobar normal que el govern digui als cantautors què poden cantar i què no, deu trobar normal que un comissari polític vetlli perquè no es digui que Catalunya és una nació subordinada, deu trobar normal que un govern que es diu "catalanista i d'esquerres" prohibeixi el text d'un poeta i dramaturg represaliat pel franquisme, deu trobar normal que l'himne nacional de Catalunya sigui prohibit com si fóssim al 1960.
Només unes preguntes: No hi té res a dir, Esquerra Republicana com a partit de govern responsable de Cultura? N'és conscient del lloc escandalós en què la deixen aquests fets, si no desautoritza immediatament Joan Ollé? I què hi diuen CiU i ICV? Com pensen justificar el seu silenci còmplice? Ho responia Raimon a l'Autònoma: "de vegades la pau tanca les boques i lliga les mans".


dimarts, 19 de juny de 2007

L'Església militant



Avui, un document esfereïdor de l'Arquebisbe de València, publicat a"Paraula-Iglesia en Valencia" el 17 de juny de 2007 :


En la España de hoy se está produciendo una preocupante dinámica: mientras los nacionalismos radicales quieren imponer por todos los medios como obvias sus más que discutibles propuestas de separatismo, quienes proponen la unidad de la nación son presentados como reliquias del pasado, privados de argumentos inteligentes. Frente a esta deformación comunicativa, hay que reconocer que la unidad de España es un gran logro histórico y cultural que hoy se puede y se debe seguir proponiendo a la inteligencia y a la libertad de las personas y de los grupos sociales.

Poder actuar conjuntamente, de modo libre, coordinado y eficiente es un logro social que sólo los insensatos desprecian. El trabajo político por la Unión Europea muestra hasta qué punto es complicado y difícil introducir el sentido de unidad entre pueblos culturalmente variados y geográficamente dispersos. Los varios cientos de años que en España llevamos conviviendo es un legado histórico que no podemos despreciar. La Iglesia, con su mensaje de amor universal, estima que el entendimiento entre hombres y mujeres es siempre posible y por ello resultan positivas para la paz mundial el reforzamiento de los lazos y relaciones entre comarcas, regiones y naciones. “Solidaridad” no es un concepto abstracto sino un compromiso que todos debemos ejercer también entre las regiones y comunidades autónomas, frente a un independentismo nacido en muchas ocasiones de consideraciones insolidarias en el desarrollo y en los recursos naturales básicos como el agua.

En la España de hoy, nuestra tradición occidental se expresa con un estilo de vida que se funda en una convicción esencial e innegociable: nada hay más valioso en la esfera política que el respeto incondicional de cada ser humano como persona, con todos sus derechos humanos, sin restricciones por razón de edad, sexo, cultura, inteligencia, creencias, convicciones... Estamos comprometidos con que todos los derechos sean de todos. El pensamiento católico, con su sentido universal no es sólo una tradición. Además de una tradición es un pensamiento de vanguardia que predica la solidaridad mundial, y por ende también la local. No pueden resultar creíbles aquellos que hablan de solidaridad con lejanos países, al tiempo que niegan el agua o las comunicaciones a sus convecinos de comunidad.

Los hechos diferenciales de las autonomías de España no alteran esa convicción común. Las modulaciones históricas y culturales de cada territorio sólo se entienden desde ese compromiso por la dignidad humana que recoge nuestro texto constitucional, y que establece un estilo de convivencia basado en una cultura de la vida, de la paz y de la convivencia libre, justa y solidaria.

La organización política de España es un asunto que compete a la libertad de los ciudadanos y de sus legítimos representantes políticos. Pero la Iglesia también está legitimada para aportar su fecunda experiencia de dos mil años y recordar la obviedad de que la unión hace la fuerza, y que debilitar la solidaridad entre las personas, las familias y las comunidades precariza el bienestar concreto de las personas. También conviene desenmascarar los radicalismos ideológicos que acompañan ciertas propuestas y que consideran la destrucción de la unidad de España como paso previo para imponer en un territorio sus utopías políticas, que han dado lugar a los totalitarismos más funestos en otras partes del planeta.

Los Obispos de España, recordando las palabras del magisterio de Juan Pablo II, invitamos decididamente a cultivar la ética política del amor al bien de la propia nación, que suscita comportamientos de solidaridad renovada por parte de todos. Hay que evitar con firmeza los riesgos de manipulación de la verdad histórica y de la opinión pública a favor de pretensiones particularistas o de reivindicaciones ideológicas.

La Iglesia anima a todas las personas de buena voluntad, y especialmente a los católicos, a la renovación moral y a una profunda solidaridad de todos los ciudadanos, para asegurar las condiciones que hacen posible la reconciliación y la superación de las injusticias, las divisiones y los enfrentamientos.

Con mi bendición y afecto,


dimecres, 6 de juny de 2007

Canteu, canteu maleïts









Tornen a sonar,com és costum, els timbals atàvics del nacionalcatolicisme espanyol i els mitjans del ram, exaltats, es fan ressò de l'afer. Ara li volen posar lletra a l'himne espanyol; una altra lletra vull dir, per no recórrer a Pemán (supòs que a contracor) o a l'emocionant "txinta-txinta". La campanya és intensa i el fervor patriòtic, sempre lligat a la testosterònica pràctica futbolística s'ha cobrat la primera víctima: el jugador del Barça, Xavi, acusat d'ocultar, qui sap si amb herètica intenció, la bandera sagrada brodada a les mitgetes i d'absentar-se expressament del trascendental partit contra la potència Liechtenstein. Casualment l'heretge és català, sempre sospitosos de poc afecte al règim. Els periodistes (?), sempre atents a la notícia, no han tardat a preguntar-li sobre la hipòtesi de la lletra de l'himne per si Xavi gosava afirmar que no el cantaria mai i així, en justa reciprocitat, lapidar-lo (informativament, clar).
Fer una passejada per la premsa espanyola fa esgarrifances: els del Foro de Ermua i el PP (amb iniciativa al Congrès), sempre equànims, s'han animat a proposar una lletra adient i l'Església (què estrany!) s'ha sentit reconfortada i en paraules del cardenal primat d' Espanya i arquebisbe de Toledo, Antonio Cañizares, "como español, me gustaría que tuviésemos una letra en el himno nacional". El president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco, ja n'ha encarregat una perquè segons ell "el nuestro quiere ser un himno del deporte, que en mi opinión es una de las actividades que más favorece la integración y la cohesión. Si más adelante recorre otro camino, pues perfecto, pero nuestra intención es clara","los primeros esbozos apuntan a una letra que exalte los valores de una tierra abierta". Integrar, que vol dir sotmetre i cohesionar, que vol dir assimilar, seran, doncs, els objectius i aquesta famosa "terra oberta" on els esportistes estan obligats a acudir a la crida de la "Selección", sota amenaça de suspensions i afussellament mediàtic i popular i on, com en tots els Estats totalitaris només tenim dues postures, la dòcil i la patriòtica i la del dissident, la d'Oleguers i la dels maltractadors de mitgetes, la dels traïdors.
El món de l'esport, tan procliu a l'epopèia nacional, és el reclam ranci i amb aires de revenja del "A por ellos oe" històric que ens persegueix.
No ens caldrà aprendre la lletra a l'escola, ara ens la vendran a la tele i a missa, com en els millors temps.

diumenge, 20 de maig de 2007

País de resistents

Avui ens aixequem amb la certesa, com gairebé sempre, que som un país de resistents, de sobrevivents. Les enquestes d'intenció de vot, al Levante i al País, ens donen una de freda i una de calenta i ja no sabem a quin sant encomanar-nos. Fem el nostre particular descens als inferns empassant-nos mitja hora d'informatius (?) de Canal 9, mitja hora de "laudatio" fet pel deixeble barroer de Goebbles i no ens deixem d'admirar pel matusser i vergonyant tractament de la ronda dels partits que es presenten a les Eleccions a les Corts Valencianes i als municipis d'aquest sofert país: el PP, glorificat, el PSOE,realisme brut, i una minúscula referència a Compromís, els únics que gosen fer servir el català en el tall de veu. Res fora de l'habitual, de tota manera.
Per als resistents, els habitants invisibles per a Canal 9, IB3 i fins i tot TV3, tenim dues propostes:
La primera,'Sumem-nos al mapa per un estat propi', hereva de la campanya 'Jo també vull un estat propi', promoguda per Xavier Mir i de la creació de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, té com a objectiu crear un mapa nacional i internacional per reclamar un estat propi.
La segona, promoguda pel col·lectiu Catnord, pretén que es respecti la catalanitat de Pau Casals, personalitat compromesa amb la llibertat i identitat del nostre país, i que un festival de música clássica que es farà a Prada, el Festival Pablo Casals, s'ha entestat a arrabasar i espanyolitzar, com amb tants referents. Un dels moments més emocionants en la nostra etapa de recuperació identitària el trobem el 24 d'octubre de 1971 quan Casals va rebre de mans del Secretari General de les Nacions Unides, U-Thant,la Medalla de la Pau en reconeixement a la seua actitud decidida en la defensa del nostre país, de la llibertat, la pau i la justícia i va fer el seu conegut discurs:
" Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, contra la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)"
Si feu una recerca al Google comprovareu com escriuen la Història els vencedors: 382.000 pàgines per a "Pau Casals", per 496.000 amb "Pablo Casals". Herència del franquisme, tot i que Pau Casals sempre reclamà que l'anomenaren en català. Ara ens cal reclamar, en nom seu, dignitat.
I parlant de dignitat...Sergi Pàmies ha anunciat que no anirà a la Fira del Llibre de Frankfurt. Segons Pàmies "les coses que jo penso del que està fent la Generalitat en aquesta expedició no les puc dir perquè aniria a la presó, directe". Ja sabem tots quina és la imatge que es vol vendre a Frankfurt, la de la nostra feliç condició bipolar, l'assumpció natural de l'esquizofrènia identitària. I tots contents ( o que es quedin a casa). País petit...

dissabte, 19 de maig de 2007

Campanya Vauban, Patrimoni Mundial de la Inhumanitat









" Sébastien Le Prestre, marquès de Vauban (1633-1707) va ser lloctinent de l’armada, comissari general per a les fortificacions i enginyer militar del rei Lluís XIV de França. Va ser una peça clau en l’empresa de les conquestes i el sotmetiment dels pobles conquerits per l’Imperi francès el segle XVII. El nostre poble va tastar de ben a prop les seves arts de la guerra i la seva ferocitat violenta. La Catalunya Nord va patir especialment l’enginy del marquès en l’obstinació per liquidar la resistència i la identitat pròpia. S’atribueixen al militar el disseny arquitectònic de les ciutadelles fortificades franceses, força conegudes per les formes geomètriques, amb muralles en forma de punxes.

Enguany l’estat francès reclama el reconeixement de la figura de Vauban i reivindica que la UNESCO declari la seva obra Patrimoni Mundial de la Humanitat. La UNESCO fa habitualment aquest reconeixement per tal de protegir al millor possible la diversitat cultural, concentrant-se especialment en els indrets en els quals s'expressen les identitats culturals múltiples, en els que són representatius del patrimoni cultural de les minories, i en aquells que posseeixen un valor fundador o que són particularment en perill d'extinció.

Per això, reclamem a la UNESCO que rebutgi aquesta candidatura d’acord amb els seus principis i en memòria dels pobles conquerits i sotmesos amb l’enginy i la violència del marquès de Vauban. "


L'equip Criteri ha preparat una carta per enviar a en Christian Bourquin, President del Consell General dels Pirineus Orientals i a l'alcalde de Perpinyà Joan Pau Alduy, responsables de la Unesco per estudiar aquesta cas.

divendres, 11 de maig de 2007

La paraula sota presumpció de culpabilitat













Noves des de Madrid. L'Audiència obre el judici pel cas Egunkaria per presumpte delicte de col·laboració amb ETA. No contents amb la demanda d'arxivament del cas fet per la Fiscalia en no trobar cap indici d'acusació avui ha començat el judici oral contra set treballadors del diari, entre ells el seu director, Martxelo Otamendi. Recordem que el diari fou clausurat el febrer del 2003 per ordre del jutge Juan del Olmo. Tot i les acusacions fetes per l'associació Dignidad y Justicia i la AVT la fiscalia demanarà el sobreseïment del cas.
Un nou episodi d'aquesta permanent presumpció de culpabilitat de la paraula i de les idees. Cal recordar la importància per a qualsevol Estat de Dret de poder discrepar i d'opinar sense pressions i pors, d'una manera legítima i honesta? I la importància d'acceptar la discrepància honesta i legítima sense que sembli que l'aparell polític de l'Estat, quan li convé, tanca boques usant la Justícia, sense manies? I si parlem de discrepància honesta on situem mitjans instigadors d'odi com la Cope? Els jutjaran?
Només cal recordar el trist episodi de l'Èric , un adolescent culpat de terrorisme per enviar correus reclamant l'ús del català a una série d'empreses. La desproporcionada reacció i tractament del cas van ser esfereïdors, com també ho van ser les reaccions de membres del PP en estrenar-se, al febrer, l'obra teatral Èric i l'Exèrcit del Fènix, basada en el cas. L'obra va ser titllada pel PP com un acte polític tendenciós que hauria d'haver estat prohibit. Ai las!

Milions i escons










Aquestes eleccions donen per parlar i no parar. Ahir, el polèmic tancament de la pre-campanya al País Valencià va tenir com a protagonistes , Camps, Barberà i el capitost de la Fórmula 1,Ecclestone, en la presentació d'un futur circuit automobilístic a València. El patró del tinglado condicionà la celebració d'un gran premi a la victòria de Camps a les eleccions del 27 de maig, ja que segons ell "el contracte no se signarà fins després de les eleccions, quan Camps hagi guanyat". De tots és sabut que el representant de l'Ecclestone a l'Estat Espanyol és el sempre-ben-posicionat Agag, gendre de l'intrèpid Aznar. El cost d'aquesta operació electoral: 200 milions.
I si parlem de milions d'euros, podríem citar la proverbial virtut de l'estalvi del President Matas, que amb un sou de 70.000 anuals s'ha fet amb un palau de 5 milions i 400 m2 al barri antic de Palma. Com s'ho farà?
A més, avui s'han fet públics els resultats de l'enquesta de vot del CIS a les eleccions municipals i autonòmiques. Segons el CIS el PP renovaria majoria absoluta a a les Corts Valencianes: 53, dels 99 diputats, serien populars, 38 del PSPV i 8 del Compromís (EUPV i Bloc). A les Illes tindríem,però, un panorama més obert,sense majoria absoluta del PP: 27 escons al PP, 21-22 al PSIB,3 al Bloc, 3 a Unió Mallorquina, 1 al PSM i entre 0 i 1 a EM-EU.
Ens caldrà la foto-finish?
Actualització: Ecclestone matisa les seves declaracions:"Vaig dir que no firmaria el contracte fins després de les eleccions perquè no sé amb qui el firmaré" i desmenteix que Agag tingui res a veure amb l'acord. De veritat?. Per si de cas, a Canal 9 i, de retruc a les cadenes adeptes de les Illes (IB3, TEF...) ja s'han apuntat el tanto: si no hi ha PP, no hi ha velocitat ( i només cal preguntar-li a Aznar, que de velocitat en sap un munt, i d'accelerades)

 
Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons.