Paraules i més paraules

Ens aixequem amb un titular del Vilaweb "El 77% dels ciutadans considera que cal exigir per llei el català als immigrats". L'exigència té a veure amb el nou Estatut i l'equiparació en drets i deures del català amb el castellà, una equiparació que , a hores d'ara, es queda en un simple desig, bones paraules sense cap traslació al món real. Un exemple el tenim a les aules de Batxillerat i en la pervivència, en els casos d'alumnes nouvinguts de la comunitat lingüística castellanoparlant, de l'exempció de català, un greuge difícilment explicable si no és per raons exclusivament polítiques ( el castellà es considera llengua A, indiscutiblement necessària, mentre que el català, llengua B, de rang insubstancial i incòmode perjudici pedagògic).
Si, segons el nou Estatut, tothom està obligat a conéixer ambdues llengües per què encara ho hem de reclamar? Calen molt més que lleis per netejar tants prejudicis i el marcat autoodi que molts catalanoparlants han acabat assumint com un fet natural. Calen molt més que campanyes simbòliques d'autoestima. Molt més que bones paraules, perquè la realitat del catalanoparlant, basada en el voluntarisme, com sempre, és una constant realitat de renúncies. De l'article Retrats de passaport, de Roger Cassany us deix un fragment:

"11.30. Canten el número 02, per fi. La Francisca s'acosta al taulell: 'Se me ha caducado el pasaporte. El nuevo lo quiero en catalán'. Ep! La Lídia (el seu nom l’intueixo després) fa cara de sèpia i li diu que no és possible. L’altra descarrega l'arsenal de revistes sobre el taulell i insisteix argumentant que el seu fill gran li ha dit que ho podia demanar i que hi té dret. La funcionària fa espetegar la llengua, esbufega, i per un moment aixeca la mirada buscant alguna complicitat entre els qui som darrere esperant. Ningú no reacciona.
En aquell moment una turista molt castigada pel sol entra corrent a la sala i gargalleja quelcom incomprensible, en alemany. Passa a l'anglès i, adreçant-se a les nou persones que hi ha darrere el taulell, explica nerviosa que li han robat la càmera fotogràfica i que vol fer una denúncia. 'En español, por favor. Aquí no hablamos inglés'. Tal qual.
Per a sorpresa de tots, la Francisca s'enfurisma i se'n va baladrejant i repetint que ha vingut expressament i que, seguint instruccions del seu fill, si no li fan el passaport en català, no el vol. L'alemanya no entén res. 'Con lo fácil que es hacerse el pasaporte', exclama la Lídia, queixosa, i reclama la meva atenció perquè ha arribat el meu torn. Me la miro i obeeixo, però callo.
Per sort, un noi amb samarreta de tirants i moltes sessions de gimnàs als braços, que també fa hores que s'espera, s'ocupa de l'alemanya i li explica, en anglès, que per fer la denúncia ha d'anar a la comissaria dels mossos d'esquadra. Ella li demana si és gaire lluny i com hi pot anar.
Desenfundo el carnet d'identitat, un retrat i el passaport antic per a la Lídia mentre penso en la Francisca. Ha fet quasi quatre hores de cua per un passaport que no existeix. Potser és una mica boja, penso, però pel cas m’és igual. Hi ha una part de mi que l'admira i em fa reflexionar. Pago religiosament els 16,90 euros que val la gestió i signo mig tapant-me el nas. Ja està. Jo solament me'n vull anar de vacances, em dic. 'El miércoles estará listo', em diu ella.
Contrariat i cavil·lós, a la sortida veig en Musculman i l’alemanya somiquejada asseguts a la vorera i improvisant un mapa de la ciutat sobre un Kleenex rebregat".