País de resistents

Avui ens aixequem amb la certesa, com gairebé sempre, que som un país de resistents, de sobrevivents. Les enquestes d'intenció de vot, al Levante i al País, ens donen una de freda i una de calenta i ja no sabem a quin sant encomanar-nos. Fem el nostre particular descens als inferns empassant-nos mitja hora d'informatius (?) de Canal 9, mitja hora de "laudatio" fet pel deixeble barroer de Goebbles i no ens deixem d'admirar pel matusser i vergonyant tractament de la ronda dels partits que es presenten a les Eleccions a les Corts Valencianes i als municipis d'aquest sofert país: el PP, glorificat, el PSOE,realisme brut, i una minúscula referència a Compromís, els únics que gosen fer servir el català en el tall de veu. Res fora de l'habitual, de tota manera.

Per als resistents, els habitants invisibles per a Canal 9, IB3 i fins i tot TV3, tenim dues propostes:
La primera,'Sumem-nos al mapa per un estat propi', hereva de la campanya 'Jo també vull un estat propi', promoguda per Xavier Mir i de la creació de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, té com a objectiu crear un mapa nacional i internacional per reclamar un estat propi.
La segona, promoguda pel col·lectiu Catnord, pretén que es respecti la catalanitat de Pau Casals, personalitat compromesa amb la llibertat i identitat del nostre país, i que un festival de música clássica que es farà a Prada, el Festival Pablo Casals, s'ha entestat a arrabasar i espanyolitzar, com amb tants referents. Un dels moments més emocionants en la nostra etapa de recuperació identitària el trobem el 24 d'octubre de 1971 quan Casals va rebre de mans del Secretari General de les Nacions Unides, U-Thant,la Medalla de la Pau en reconeixement a la seua actitud decidida en la defensa del nostre país, de la llibertat, la pau i la justícia i va fer el seu conegut discurs:
" Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, contra la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)"
Si feu una recerca al Google comprovareu com escriuen la Història els vencedors: 382.000 pàgines per a "Pau Casals", per 496.000 amb "Pablo Casals". Herència del franquisme, tot i que Pau Casals sempre reclamà que l'anomenaren en català. Ara ens cal reclamar, en nom seu, dignitat.
I parlant de dignitat...Sergi Pàmies ha anunciat que no anirà a la Fira del Llibre de Frankfurt. Segons Pàmies "les coses que jo penso del que està fent la Generalitat en aquesta expedició no les puc dir perquè aniria a la presó, directe". Ja sabem tots quina és la imatge que es vol vendre a Frankfurt, la de la nostra feliç condició bipolar, l'assumpció natural de l'esquizofrènia identitària. I tots contents ( o que es quedin a casa). País petit...