Com al Tibet

Com tots els anys, la Diada nacional és l'espai cofoi que aprofita la classe política (menys el PP, clar) per reivindicar la catalanitat, que passa la resta de l'any amagada en el calaix més remot. Banderetes, proclames i bons desitjos fan la desfilada al so dels Segadors ( sí, l'himne que TV3 s'encarrega, amb poques subtilitats, d'esborrar de la graella). Amb la visita del Dalai Lama ens hem sentit una mica més reconfortats, sobretot quan ha proclamat que això del Tibet i de Catalunya s'assemblen ( no en xarxes de rodalies, com podríem pensar, sinó en el nostre desig de llibertat). Els espanyols, en un dia com avui (budistes o no) estaran ben furiosos, ja que a ells de llibertat els sobra i no poden participar de la comparació. Però el senyor Lama ja ho va deixar dit l'altre dia, que aquí podem dir les coses i al Tibet... En el nostre cas, no tan sols és un problema d'intolerància veïnal sinó també una aconformada actitud derrotista. El desig de llibertat, com tot, s'ha de demostrar. No hi ha pitjor cec que qui no vol veure, avui i tota la resta de l'any.