Filologia domèstica

De tant en tant, com qui no vol la cosa, la premsa ens regala lliçons lingüístiques desacomplexades i impagables. L'última troballa és de l'onze de febrer, a El País Semanal, i la signa Javier Marías, escriptor habitualment inspirat i incisiu. L'article (Hundidos en una ciénaga) no pot ser més gràfic i el títol ho diu tot. L'autor disserta sobre els continus atemptats i maltractaments que pateix l'espanyol a mans dels defensors d'allò políticament correcte o dels que perpetren l'atrocitat lingüística des de la ignorància. Fins aquí, res a dir. La perla la trobem en el desenllaç. En el darrer paràgraf, Marías es lamenta: " Pero una de las cosas más graves es la rápida desaparición de los verbos específicos de cada cosa: hoy (quizá es un influjo parcial del catalán) todo "se hace": los crímenes y los delitos ya no se cometen, los golpes no se dan, las denuncias no se ponen (...)". En resum, tot i que parcialment, "influjo parcial" ho anomena, el català provoca l'enfonsament lingüístic de l'espanyol pel simple fet que l'espanyol imita la pobresa lingüística del català i la seva manca d'especificitat verbal. O sigui, que un dels mals de l'espanyol és el català, ves per on. No cal dir que el català, com totes les llengües, té tots els verbs específics que li són necessaris (només ens cal fer una ullada al diccionari i a la conversa d'un catalanoparlant mitjà per desmentir el senyor Marías). El més preocupant, i més en un senyor que es guanya els pèsols amb les lletres, és, per una banda, la llibertat desacomplexada amb què qualsevol pot opinar sobre qüestions filològiques, sense tenir-ne cap base o estudis que no sigui la simple opinió o la mania convertida en veritat universal. Per una altra banda, Marías ens obre els ulls sobre una altra qüestió d'innegable interès per la cultura catalana: la tendència a la criminalització del català i la victimització de l'espanyol. Quantes voltes hem escoltat els laments per la desaparició del castellà a casa nostra a mans del català? L'estratègia passa per reconvertir, amb paranys polítics de dubtosa legalitat i ètica, la llengua minoritzada, el català, en botxí, i la llengua colonitzadora en víctima. Aquesta estratègia compta amb segles d'instrucció i d'ensinistrament fins al punt que la víctima, acomplexada i esporuguida, acaba defensant, motu proprio, el maltractador, amb arguments com la bona educació, la sensatesa i altres fineses.
Darrerament, a Catalunya, amb la introducció de la tercera hora de castellà a primària, i a les Illes, amb el projecte bilingüitzador/trilingüitzador a l'ensenyament del govern del PP, s'estimula la tesi de la victimització del castellà i la urgència per restituir-la al seu àmbit natural, que és tot l'àmbit on, per aquestes coses de la Filologia i de la Història, avui és llengua pròpia el català i que la política o el prejudici lingüístic o la manipulació ja se n'encarregaran de foragitar per a major glòria de les seves víctimes.