El nom de les coses

Els mitjans de comunicació espanyols, com estem ben acostumats, s'han volgut quedar amb una interpretació superficial i simplista de la intervenció de Carod-Rovira al programa "Tengo una pregunta para usted": no va acceptar que li canviessin el nom. L'anècdota i no el fons. El fons, com va argumentar brillantment el polític d'Esquerra, és l'evident manca d'interès i l'indissimulat menyspreu per la nostra identitat. Tots sabem, però, que malgrat els arguments i les paraules, l'Espanya que patim seguirà entossudida en la seva croada, fidel a la idea d'exclusió, negació i colonització, sense penediments ni canvis. Tot i això el que és evident és que ja no ens cal la comprensió dels espanyols, ens cal la recuperació de la nostra dignitat ( sense els aires d'humiliació pública oferts per Duran i Lleida, la disculpa constant pel simple fet de ser català ). L'autocentrament és la passa qualitativa en aquesta recuperació anímica i nacional, el convenciment que la víctima no s'ha de disculpar davant del maltractador, sense publicitar-nos com els bons espanyols diferents. Com diu Salvador Cot, a l'Avui, "el “'yo no me llamo José Luis'” de Carod-Rovira va ser una espurna d’autoafirmació que aquest país necessitava", " va respondre, jugant a l’atac, contra la xenofòbia antropològica –telúrica, gairebé– de l’espanyol histèric".