No mos fareu ni intel·ligents ni il·lustrats

Corren temps convulsos i demagògics, per a variar, per Can PP, amb l'ofensiva per al canvi de la Llei Electoral, la retirada de Piqué i l'aprofitament desvergonyit del vessament de fuel a Eivissa en una originalíssima croada medioambiental, quines coses... Llegir, en un veritable acte d'heroïcitat gratuïta i sadomasoquista, els diaris del règim, per posar un cas, fa regirar l'estómac (i només cal que mireu el dibuixet extret del pamflet anomenat Las Provincias, amb seu a la ciutat de València, pal·ladí de l'anticatalanisme més barroer i neardenthal). Ara, a més dels temes ja esmentats, l'estrella del fòrum és l'estrena del Tirant lo Blanc de Bieito en el marc dels actes culturals de la Fira de Frankfurt i el fet que es mostri el clàssic de Martorell com una mostra fonamental de la llengua catalana. La notícia no fa més que seguir la línia secessionista amb el seu argumentari primari, de manual de sociolingüística:"Cataluña llevará ‘Tirant lo Blanch’ a la Feria de Fráncfort como ejemplo del “catalán original”.La consellera de Cultura denuncia que es una “apropiación” de una seña de identidad valenciana" Esta afirmación supone una agresión a la literatura valenciana o, en palabras del presidente del Consell Valencià de Cultura (CVC), Santiago Grisolía, “una falta a la verdad”. La novela caballeresca de Joanot Martorell “se escribió en valenciano antiguo” y nadie puede mantener lo contrario. El científico rechazó hacer más declaraciones al respecto porque “hay cosas más importantes”.
Ràpidament, el diari s'ha omplert de cartes al director de lectors ofesos, com una tal Maria Teresa Puerto, suposada catedràtica de llengua anglesa (d'una Universitat equivalent al fastfood) que afirma, parlant de l'IEC, que es tracta de "un proyecto contra natura y fascistoide, dirigido a la xenófoba suplantación de nuestra histórica lengua valenciana..." i d'haver convertit el "infecto dialecto barceloní en neocatalán estándar". Un altra carta, entre altres, parla del "tema, ya cansino, de las lenguas vernáculas que nos han traído los nacionalismos caducos y aunque no puedo opinar sobre filologia, sí quiero apoyarla desde mi condición de valenciano y español, sin más méritos que el amor a mi tierra" , "y al decir identidad me refiero a nuestra alma valenciana, que si un día lejano se expresaba en latín, lo hace ahora mayoritariamente en español, que es la lengua de la modernidad y el progreso". No podem incloure menys prejudicis per frase, ni menys tòpics jocfloralescs, però així tenim el corralet. El problema és que aquest blaverisme compta amb el suport indissimulat del Govern del PP, que juga amb la idea del numantinisme valencià en la defensa de l'aigua i de la identitat, a tota hora, amb la maquinària de Canal 9 desfermant l'asterixfília. És per tornar-se boig. I ara volen el Tirant, perquè és una mostra del passat, del passat més arqueològic, d'un passat que ja no serveix si no és per a museus, perquè el que veritablement importa és el futur, la modernitat i el progrès,la de l'espanyol, tot el que s'allunyi de l'agrícola i depauperada identitat que menyspreen i s'entesten en esmicolar. I després surt el Sr Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura i tanca la qüestió amb un categòric "hay cosas més importantes".

Illa aïllada=país aïllat= regió

Segons el Diec, una illa és una "porció de terra voltada d’aigua de tots costats", però, en el nostre cas d'Eivissa, caldria afegir "aïllada per mar i aire". L'episodi vergonyós de l'enfonsament del buc Don Pedro, de la companyia Iscomar, a la costa eivissenca, amb un vessament de combustible que a hores d'ara ja afecta la badia de Talamanca i, desbordades les barreres de contenció, fa perillar Cala Roja i Martinet, no és un fet aïllat. Aquest incident és l'efecte lògic d'una deplorable i interessada política de comunicacions que ha deixat l'illa a l'alçada del Tercer Món. Tothom és sabedor de les condicions penoses que ofereixen les companyies navilieres que connecten l'illa i la península o les altres illes: des de fa uns dies el vaixell d'Iscomar que habitualment feia la ruta a Dénia es troba immobilitzar al port de Dénia per manca de seguretat i d'higiene (sense suficients bots salvavides, amb la llanxa de salvament ràpid avariada i infestada d'escarabats). Per a Iscomar, això dels escarabats és un fet puntual, quan tothom fa befa, des dels inicis de la companyia, de les condicions d'higiene (nul·les) fins al punt que per al comú dels mortals la companyia s'anomena "Ascomar". Les altres dues companyies, Baleària i Acciona, tampoc li van al darrere en manca de comfort i tracte al passatge, però no tenen escarabats (visibles) i els seus preus són considerablement més elevats. El trist balanç és que per aire l'oferta és ridícula i, tot i el descompte de resident, les tarifes són abussives, mentre que per aigua, les condicions de transport segueixen el barem de qualitat albanès, amb perdó dels albanesos. Un servidor no creu en les casualitats. Un país desvertebrat i sense una xarxa lògica i eficient de comunicacions és un nyep de país (encara tots recordem aquell il·lusionant lema de "Quatre illes, un país" que sembla de ciència-ficció), sense identitat i regionalitzat fins la riallota. El mateix trobem a l'altra banda del mar quan desembarquem a Dénia. Les comarques que pertanyen a la "provincia de Alicante" es troben no ja incomunicades sinó aïllades, sense una xarxa ferroviària ( no ja digna) ni línies d'autobús eficients. La política del Partit Popular des de la seva entronització ha estat potenciar la provincialització i la desvertebració del país, amb la devastació dels serveis públics com a eix principal, de forma que comarques dinàmiques demogràficament i econòmicament com la Marina i el Comtat, amb una forta identitat nacional, han quedat despenjades en una mena de purgatori, mentre que el sud del país, seguint un pla que ja denunciava Fuster a Nosaltres els valencians, queda enllaçat per projectes econòmics i xarxes de transport amb Múrcia, amb el propòsit d'instaurar un secessionisme indissimulat, amb etiquetes com "Levante", "Sureste de España". Per a Fuster aquest sudestisme tenia una viabilitat dubtosa, però jo ja no sé què pensar. Vosaltres mateixos. A Catalunya no sé què passarà... quin país el nostre!

Més fusta!

Dóna la sensació que el forat causat pels parcs temàtics impulsats pel Govern valencià és ja un Maelstrom difícil de satisfer. La política turística valenciana, des dels temps de Zaplana, optà per aquests projectes, com Terra Mítica o La Ciutat de la Llum, insostenibles,fraudulents,agressius i carrinclons que s'han encarregat d'aixoplugar l'interès real de tota aquesta paradeta: la simple especulació del sòl i de la construcció. La connivència de les Institucions polítiques valencianes i xarxes empresarials properes se n'han nodrit, i tot i els fraus (factures falses per obres mai fetes...) se segueix invertint per sufragar les quantioses pèrdues. Ara el Consell ha autoritzat una aportació a la mercantil Sociedad Proyectos Temáticos de la Comunitat Valenciana, SA (SPTCV), de 54.581.288 euros, per al finançament de l'ampliació de capital, és a dir per tapar el deute, ja que, al mateix temps, el Consell s'ha encarregat de reduir el valor de les accions per un import de 48.603.988 euros, els 48 quilos que s'havien perdut. I a seguir amb el negoci!

Paraules i més paraules

Ens aixequem amb un titular del Vilaweb "El 77% dels ciutadans considera que cal exigir per llei el català als immigrats". L'exigència té a veure amb el nou Estatut i l'equiparació en drets i deures del català amb el castellà, una equiparació que , a hores d'ara, es queda en un simple desig, bones paraules sense cap traslació al món real. Un exemple el tenim a les aules de Batxillerat i en la pervivència, en els casos d'alumnes nouvinguts de la comunitat lingüística castellanoparlant, de l'exempció de català, un greuge difícilment explicable si no és per raons exclusivament polítiques ( el castellà es considera llengua A, indiscutiblement necessària, mentre que el català, llengua B, de rang insubstancial i incòmode perjudici pedagògic).
Si, segons el nou Estatut, tothom està obligat a conéixer ambdues llengües per què encara ho hem de reclamar? Calen molt més que lleis per netejar tants prejudicis i el marcat autoodi que molts catalanoparlants han acabat assumint com un fet natural. Calen molt més que campanyes simbòliques d'autoestima. Molt més que bones paraules, perquè la realitat del catalanoparlant, basada en el voluntarisme, com sempre, és una constant realitat de renúncies. De l'article Retrats de passaport, de Roger Cassany us deix un fragment:

"11.30. Canten el número 02, per fi. La Francisca s'acosta al taulell: 'Se me ha caducado el pasaporte. El nuevo lo quiero en catalán'. Ep! La Lídia (el seu nom l’intueixo després) fa cara de sèpia i li diu que no és possible. L’altra descarrega l'arsenal de revistes sobre el taulell i insisteix argumentant que el seu fill gran li ha dit que ho podia demanar i que hi té dret. La funcionària fa espetegar la llengua, esbufega, i per un moment aixeca la mirada buscant alguna complicitat entre els qui som darrere esperant. Ningú no reacciona.
En aquell moment una turista molt castigada pel sol entra corrent a la sala i gargalleja quelcom incomprensible, en alemany. Passa a l'anglès i, adreçant-se a les nou persones que hi ha darrere el taulell, explica nerviosa que li han robat la càmera fotogràfica i que vol fer una denúncia. 'En español, por favor. Aquí no hablamos inglés'. Tal qual.
Per a sorpresa de tots, la Francisca s'enfurisma i se'n va baladrejant i repetint que ha vingut expressament i que, seguint instruccions del seu fill, si no li fan el passaport en català, no el vol. L'alemanya no entén res. 'Con lo fácil que es hacerse el pasaporte', exclama la Lídia, queixosa, i reclama la meva atenció perquè ha arribat el meu torn. Me la miro i obeeixo, però callo.
Per sort, un noi amb samarreta de tirants i moltes sessions de gimnàs als braços, que també fa hores que s'espera, s'ocupa de l'alemanya i li explica, en anglès, que per fer la denúncia ha d'anar a la comissaria dels mossos d'esquadra. Ella li demana si és gaire lluny i com hi pot anar.
Desenfundo el carnet d'identitat, un retrat i el passaport antic per a la Lídia mentre penso en la Francisca. Ha fet quasi quatre hores de cua per un passaport que no existeix. Potser és una mica boja, penso, però pel cas m’és igual. Hi ha una part de mi que l'admira i em fa reflexionar. Pago religiosament els 16,90 euros que val la gestió i signo mig tapant-me el nas. Ja està. Jo solament me'n vull anar de vacances, em dic. 'El miércoles estará listo', em diu ella.
Contrariat i cavil·lós, a la sortida veig en Musculman i l’alemanya somiquejada asseguts a la vorera i improvisant un mapa de la ciutat sobre un Kleenex rebregat".

El preu de la foto

Un any després de l’accident del metro de València el Govern valencià segueix inalterablement sord a les peticions de responsabilitat fetes pels familiars de les víctimes. En un estat democràtic l'aclariment d'un fet tan colpidor hauria de ser prioritari, però en el Regne feliç de la infalibilitat no existeixen ni els delictes ni les faltes. L'aparell mediàtic del PP que ja fa unes quantes legislatures que, com a Matrix, ha construït un món paral·lel idílic i fotogènic on no apareixen mai ciutadans descontents, ni reclamacions, queixes o dirigents imputats en escàndols judicials silencia l'afer mentre Rita Barberà treu profit polític, sense cap escrúpol, de les víctimes en un acte recordatori amb efígie i floretes. Mentrestant, aquest tossut silenci no fa més que escandalitzar-nos, amb la sospita que La Copa Amèrica i similars festes acabaran distreient la ment dels ciutadans de la incòmoda veritat, com ja fa temps.

De fira a fireta, de cultura a cultureta, de catalans a espanyols

Avui us recoman un article del sempre incisiu Víctor Alexandre, aparegut a Criteri:

Censura franquista a Frankfurt
VÍCTOR ALEXANDRE

Qui ens havia de dir que 32 anys després de la mort de Franco, amb un govern format per lluitadors antifranquistes i d'esquerres, assistiríem a un fet escandalós només propi d'aquell règim. No ens ho podia dir ningú, és clar, perquè ningú no podia sospitar el grau de baixesa moral a què són capaces d'arribar determinades persones quan tasten una engruna de poder. Ara ja ho hem vist. Ara ja hem vist que els mateixos que es vanten d'haver-se esgargamellat cridant "llibertat d'expressió!" en el concert de Raimon al campus de l'Autònoma, el 30 d'octubre de 1974, són els mateixos que avui tapen les boques dels nostres cantautors a la Fira de Frankfurt.
Així és com Joan Ollé, responsable de l'espectacle inaugural que tindrà lloc el proper 9 d'octubre, ha gosat censurar dues cançons que havien d'interpretar Biel Majoral i Marina Rossell: Jo sóc català, un poema patriòtic que el mallorquí Pere Capellà va deixar inacabat per tal que fóssim nosaltres els qui ho féssim, i Els Segadors, l'himne nacional de Catalunya. L'argument del censor? Doncs que les cançons escollides per Majoral i Rossell "no s'ajusten al paisatge que volem mostrar". "No volem cançons reivindicatives", ha afegit l'autòcrata. I és que el paisatge que l'espanyolisme català d'esquerres vol mostrar ha de ser glamurós, tan glamurós com els modelets de María Teresa Fernández de la Vega. Per això han dissenyat una imatge de Catalunya que s'assembli al paisatge idíl·lic que el príncep Grigori Potemkin preparava a Caterina de Rússia quan viatjava pel país, la imatge d'una Catalunya cofoia, ufanosa i feliç que no té res a envejar a la d'Adam i Eva al Paradís.
Em sembla que la nostra classe política no s'adona de la gravetat dels fets. Deu ser que els troba normals. Deu trobar normal que el govern digui als cantautors què poden cantar i què no, deu trobar normal que un comissari polític vetlli perquè no es digui que Catalunya és una nació subordinada, deu trobar normal que un govern que es diu "catalanista i d'esquerres" prohibeixi el text d'un poeta i dramaturg represaliat pel franquisme, deu trobar normal que l'himne nacional de Catalunya sigui prohibit com si fóssim al 1960.
Només unes preguntes: No hi té res a dir, Esquerra Republicana com a partit de govern responsable de Cultura? N'és conscient del lloc escandalós en què la deixen aquests fets, si no desautoritza immediatament Joan Ollé? I què hi diuen CiU i ICV? Com pensen justificar el seu silenci còmplice? Ho responia Raimon a l'Autònoma: "de vegades la pau tanca les boques i lliga les mans".

L'Església militant

Avui, un document esfereïdor de l'Arquebisbe de València, publicat a"Paraula-Iglesia en Valencia" el 17 de juny de 2007 :

Lo valioso es construir

En cualquier orden de la vida lo valioso es construir. La historia de la humanidad confirma que quienes trabajan unidos multiplican su potencial creador, mientras que lo destructivo es sembrar el enfrentamiento y favorecer la división. La unión entre las personas y los pueblos se funda sólidamente si se reconocen dos principios básicos: primero, que los seres humanos estamos creados para el mutuo enriquecimiento con nuestra libre entrega personal y que sólo se da la verdadera unión cuando los seres humanos entregamos con libertad nuestras personas y nuestros bienes para el bien de nuestros semejantes.

En la España de hoy se está produciendo una preocupante dinámica: mientras los nacionalismos radicales quieren imponer por todos los medios como obvias sus más que discutibles propuestas de separatismo, quienes proponen la unidad de la nación son presentados como reliquias del pasado, privados de argumentos inteligentes. Frente a esta deformación comunicativa, hay que reconocer que la unidad de España es un gran logro histórico y cultural que hoy se puede y se debe seguir proponiendo a la inteligencia y a la libertad de las personas y de los grupos sociales.

Poder actuar conjuntamente, de modo libre, coordinado y eficiente es un logro social que sólo los insensatos desprecian. El trabajo político por la Unión Europea muestra hasta qué punto es complicado y difícil introducir el sentido de unidad entre pueblos culturalmente variados y geográficamente dispersos. Los varios cientos de años que en España llevamos conviviendo es un legado histórico que no podemos despreciar. La Iglesia, con su mensaje de amor universal, estima que el entendimiento entre hombres y mujeres es siempre posible y por ello resultan positivas para la paz mundial el reforzamiento de los lazos y relaciones entre comarcas, regiones y naciones. “Solidaridad” no es un concepto abstracto sino un compromiso que todos debemos ejercer también entre las regiones y comunidades autónomas, frente a un independentismo nacido en muchas ocasiones de consideraciones insolidarias en el desarrollo y en los recursos naturales básicos como el agua.

En la España de hoy, nuestra tradición occidental se expresa con un estilo de vida que se funda en una convicción esencial e innegociable: nada hay más valioso en la esfera política que el respeto incondicional de cada ser humano como persona, con todos sus derechos humanos, sin restricciones por razón de edad, sexo, cultura, inteligencia, creencias, convicciones... Estamos comprometidos con que todos los derechos sean de todos. El pensamiento católico, con su sentido universal no es sólo una tradición. Además de una tradición es un pensamiento de vanguardia que predica la solidaridad mundial, y por ende también la local. No pueden resultar creíbles aquellos que hablan de solidaridad con lejanos países, al tiempo que niegan el agua o las comunicaciones a sus convecinos de comunidad.

Los hechos diferenciales de las autonomías de España no alteran esa convicción común. Las modulaciones históricas y culturales de cada territorio sólo se entienden desde ese compromiso por la dignidad humana que recoge nuestro texto constitucional, y que establece un estilo de convivencia basado en una cultura de la vida, de la paz y de la convivencia libre, justa y solidaria.

La organización política de España es un asunto que compete a la libertad de los ciudadanos y de sus legítimos representantes políticos. Pero la Iglesia también está legitimada para aportar su fecunda experiencia de dos mil años y recordar la obviedad de que la unión hace la fuerza, y que debilitar la solidaridad entre las personas, las familias y las comunidades precariza el bienestar concreto de las personas. También conviene desenmascarar los radicalismos ideológicos que acompañan ciertas propuestas y que consideran la destrucción de la unidad de España como paso previo para imponer en un territorio sus utopías políticas, que han dado lugar a los totalitarismos más funestos en otras partes del planeta.

Los Obispos de España, recordando las palabras del magisterio de Juan Pablo II, invitamos decididamente a cultivar la ética política del amor al bien de la propia nación, que suscita comportamientos de solidaridad renovada por parte de todos. Hay que evitar con firmeza los riesgos de manipulación de la verdad histórica y de la opinión pública a favor de pretensiones particularistas o de reivindicaciones ideológicas.

La Iglesia anima a todas las personas de buena voluntad, y especialmente a los católicos, a la renovación moral y a una profunda solidaridad de todos los ciudadanos, para asegurar las condiciones que hacen posible la reconciliación y la superación de las injusticias, las divisiones y los enfrentamientos.

Con mi bendición y afecto,

Agustín García Gasco