L'Església militant

Avui, un document esfereïdor de l'Arquebisbe de València, publicat a"Paraula-Iglesia en Valencia" el 17 de juny de 2007 :

Lo valioso es construir

En cualquier orden de la vida lo valioso es construir. La historia de la humanidad confirma que quienes trabajan unidos multiplican su potencial creador, mientras que lo destructivo es sembrar el enfrentamiento y favorecer la división. La unión entre las personas y los pueblos se funda sólidamente si se reconocen dos principios básicos: primero, que los seres humanos estamos creados para el mutuo enriquecimiento con nuestra libre entrega personal y que sólo se da la verdadera unión cuando los seres humanos entregamos con libertad nuestras personas y nuestros bienes para el bien de nuestros semejantes.

En la España de hoy se está produciendo una preocupante dinámica: mientras los nacionalismos radicales quieren imponer por todos los medios como obvias sus más que discutibles propuestas de separatismo, quienes proponen la unidad de la nación son presentados como reliquias del pasado, privados de argumentos inteligentes. Frente a esta deformación comunicativa, hay que reconocer que la unidad de España es un gran logro histórico y cultural que hoy se puede y se debe seguir proponiendo a la inteligencia y a la libertad de las personas y de los grupos sociales.

Poder actuar conjuntamente, de modo libre, coordinado y eficiente es un logro social que sólo los insensatos desprecian. El trabajo político por la Unión Europea muestra hasta qué punto es complicado y difícil introducir el sentido de unidad entre pueblos culturalmente variados y geográficamente dispersos. Los varios cientos de años que en España llevamos conviviendo es un legado histórico que no podemos despreciar. La Iglesia, con su mensaje de amor universal, estima que el entendimiento entre hombres y mujeres es siempre posible y por ello resultan positivas para la paz mundial el reforzamiento de los lazos y relaciones entre comarcas, regiones y naciones. “Solidaridad” no es un concepto abstracto sino un compromiso que todos debemos ejercer también entre las regiones y comunidades autónomas, frente a un independentismo nacido en muchas ocasiones de consideraciones insolidarias en el desarrollo y en los recursos naturales básicos como el agua.

En la España de hoy, nuestra tradición occidental se expresa con un estilo de vida que se funda en una convicción esencial e innegociable: nada hay más valioso en la esfera política que el respeto incondicional de cada ser humano como persona, con todos sus derechos humanos, sin restricciones por razón de edad, sexo, cultura, inteligencia, creencias, convicciones... Estamos comprometidos con que todos los derechos sean de todos. El pensamiento católico, con su sentido universal no es sólo una tradición. Además de una tradición es un pensamiento de vanguardia que predica la solidaridad mundial, y por ende también la local. No pueden resultar creíbles aquellos que hablan de solidaridad con lejanos países, al tiempo que niegan el agua o las comunicaciones a sus convecinos de comunidad.

Los hechos diferenciales de las autonomías de España no alteran esa convicción común. Las modulaciones históricas y culturales de cada territorio sólo se entienden desde ese compromiso por la dignidad humana que recoge nuestro texto constitucional, y que establece un estilo de convivencia basado en una cultura de la vida, de la paz y de la convivencia libre, justa y solidaria.

La organización política de España es un asunto que compete a la libertad de los ciudadanos y de sus legítimos representantes políticos. Pero la Iglesia también está legitimada para aportar su fecunda experiencia de dos mil años y recordar la obviedad de que la unión hace la fuerza, y que debilitar la solidaridad entre las personas, las familias y las comunidades precariza el bienestar concreto de las personas. También conviene desenmascarar los radicalismos ideológicos que acompañan ciertas propuestas y que consideran la destrucción de la unidad de España como paso previo para imponer en un territorio sus utopías políticas, que han dado lugar a los totalitarismos más funestos en otras partes del planeta.

Los Obispos de España, recordando las palabras del magisterio de Juan Pablo II, invitamos decididamente a cultivar la ética política del amor al bien de la propia nación, que suscita comportamientos de solidaridad renovada por parte de todos. Hay que evitar con firmeza los riesgos de manipulación de la verdad histórica y de la opinión pública a favor de pretensiones particularistas o de reivindicaciones ideológicas.

La Iglesia anima a todas las personas de buena voluntad, y especialmente a los católicos, a la renovación moral y a una profunda solidaridad de todos los ciudadanos, para asegurar las condiciones que hacen posible la reconciliación y la superación de las injusticias, las divisiones y los enfrentamientos.

Con mi bendición y afecto,

Agustín García Gasco

Canteu, canteu maleïts

Tornen a sonar,com és costum, els timbals atàvics del nacionalcatolicisme espanyol i els mitjans del ram, exaltats, es fan ressò de l'afer. Ara li volen posar lletra a l'himne espanyol; una altra lletra vull dir, per no recórrer a Pemán (supòs que a contracor) o a l'emocionant "txinta-txinta". La campanya és intensa i el fervor patriòtic, sempre lligat a la testosterònica pràctica futbolística s'ha cobrat la primera víctima: el jugador del Barça, Xavi, acusat d'ocultar, qui sap si amb herètica intenció, la bandera sagrada brodada a les mitgetes i d'absentar-se expressament del trascendental partit contra la potència Liechtenstein. Casualment l'heretge és català, sempre sospitosos de poc afecte al règim. Els periodistes (?), sempre atents a la notícia, no han tardat a preguntar-li sobre la hipòtesi de la lletra de l'himne per si Xavi gosava afirmar que no el cantaria mai i així, en justa reciprocitat, lapidar-lo (informativament, clar).

Fer una passejada per la premsa espanyola fa esgarrifances: els del Foro de Ermua i el PP (amb iniciativa al Congrès), sempre equànims, s'han animat a proposar una lletra adient i l'Església (què estrany!) s'ha sentit reconfortada i en paraules del cardenal primat d' Espanya i arquebisbe de Toledo, Antonio Cañizares, "como español, me gustaría que tuviésemos una letra en el himno nacional". El president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco, ja n'ha encarregat una perquè segons ell "el nuestro quiere ser un himno del deporte, que en mi opinión es una de las actividades que más favorece la integración y la cohesión. Si más adelante recorre otro camino, pues perfecto, pero nuestra intención es clara","los primeros esbozos apuntan a una letra que exalte los valores de una tierra abierta". Integrar, que vol dir sotmetre i cohesionar, que vol dir assimilar, seran, doncs, els objectius i aquesta famosa "terra oberta" on els esportistes estan obligats a acudir a la crida de la "Selección", sota amenaça de suspensions i afussellament mediàtic i popular i on, com en tots els Estats totalitaris només tenim dues postures, la dòcil i la patriòtica i la del dissident, la d'Oleguers i la dels maltractadors de mitgetes, la dels traïdors.
El món de l'esport, tan procliu a l'epopèia nacional, és el reclam ranci i amb aires de revenja del "A por ellos oe" històric que ens persegueix.

No ens caldrà aprendre la lletra a l'escola, ara ens la vendran a la tele i a missa, com en els millors temps.

País de resistents

Avui ens aixequem amb la certesa, com gairebé sempre, que som un país de resistents, de sobrevivents. Les enquestes d'intenció de vot, al Levante i al País, ens donen una de freda i una de calenta i ja no sabem a quin sant encomanar-nos. Fem el nostre particular descens als inferns empassant-nos mitja hora d'informatius (?) de Canal 9, mitja hora de "laudatio" fet pel deixeble barroer de Goebbles i no ens deixem d'admirar pel matusser i vergonyant tractament de la ronda dels partits que es presenten a les Eleccions a les Corts Valencianes i als municipis d'aquest sofert país: el PP, glorificat, el PSOE,realisme brut, i una minúscula referència a Compromís, els únics que gosen fer servir el català en el tall de veu. Res fora de l'habitual, de tota manera.

Per als resistents, els habitants invisibles per a Canal 9, IB3 i fins i tot TV3, tenim dues propostes:
La primera,'Sumem-nos al mapa per un estat propi', hereva de la campanya 'Jo també vull un estat propi', promoguda per Xavier Mir i de la creació de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, té com a objectiu crear un mapa nacional i internacional per reclamar un estat propi.
La segona, promoguda pel col·lectiu Catnord, pretén que es respecti la catalanitat de Pau Casals, personalitat compromesa amb la llibertat i identitat del nostre país, i que un festival de música clássica que es farà a Prada, el Festival Pablo Casals, s'ha entestat a arrabasar i espanyolitzar, com amb tants referents. Un dels moments més emocionants en la nostra etapa de recuperació identitària el trobem el 24 d'octubre de 1971 quan Casals va rebre de mans del Secretari General de les Nacions Unides, U-Thant,la Medalla de la Pau en reconeixement a la seua actitud decidida en la defensa del nostre país, de la llibertat, la pau i la justícia i va fer el seu conegut discurs:
" Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, contra la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)"
Si feu una recerca al Google comprovareu com escriuen la Història els vencedors: 382.000 pàgines per a "Pau Casals", per 496.000 amb "Pablo Casals". Herència del franquisme, tot i que Pau Casals sempre reclamà que l'anomenaren en català. Ara ens cal reclamar, en nom seu, dignitat.
I parlant de dignitat...Sergi Pàmies ha anunciat que no anirà a la Fira del Llibre de Frankfurt. Segons Pàmies "les coses que jo penso del que està fent la Generalitat en aquesta expedició no les puc dir perquè aniria a la presó, directe". Ja sabem tots quina és la imatge que es vol vendre a Frankfurt, la de la nostra feliç condició bipolar, l'assumpció natural de l'esquizofrènia identitària. I tots contents ( o que es quedin a casa). País petit...

Campanya Vauban, Patrimoni Mundial de la Inhumanitat

" Sébastien Le Prestre, marquès de Vauban (1633-1707) va ser lloctinent de l’armada, comissari general per a les fortificacions i enginyer militar del rei Lluís XIV de França. Va ser una peça clau en l’empresa de les conquestes i el sotmetiment dels pobles conquerits per l’Imperi francès el segle XVII. El nostre poble va tastar de ben a prop les seves arts de la guerra i la seva ferocitat violenta. La Catalunya Nord va patir especialment l’enginy del marquès en l’obstinació per liquidar la resistència i la identitat pròpia. S’atribueixen al militar el disseny arquitectònic de les ciutadelles fortificades franceses, força conegudes per les formes geomètriques, amb muralles en forma de punxes.

Enguany l’estat francès reclama el reconeixement de la figura de Vauban i reivindica que la UNESCO declari la seva obra Patrimoni Mundial de la Humanitat. La UNESCO fa habitualment aquest reconeixement per tal de protegir al millor possible la diversitat cultural, concentrant-se especialment en els indrets en els quals s'expressen les identitats culturals múltiples, en els que són representatius del patrimoni cultural de les minories, i en aquells que posseeixen un valor fundador o que són particularment en perill d'extinció.

Per això, reclamem a la UNESCO que rebutgi aquesta candidatura d’acord amb els seus principis i en memòria dels pobles conquerits i sotmesos amb l’enginy i la violència del marquès de Vauban. "

L'equip Criteri ha preparat una carta per enviar a en Christian Bourquin, President del Consell General dels Pirineus Orientals i a l'alcalde de Perpinyà Joan Pau Alduy, responsables de la Unesco per estudiar aquesta cas.

La paraula sota presumpció de culpabilitat

Noves des de Madrid. L'Audiència obre el judici pel cas Egunkaria per presumpte delicte de col·laboració amb ETA. No contents amb la demanda d'arxivament del cas fet per la Fiscalia en no trobar cap indici d'acusació avui ha començat el judici oral contra set treballadors del diari, entre ells el seu director, Martxelo Otamendi. Recordem que el diari fou clausurat el febrer del 2003 per ordre del jutge Juan del Olmo. Tot i les acusacions fetes per l'associació Dignidad y Justicia i la AVT la fiscalia demanarà el sobreseïment del cas.
Un nou episodi d'aquesta permanent presumpció de culpabilitat de la paraula i de les idees. Cal recordar la importància per a qualsevol Estat de Dret de poder discrepar i d'opinar sense pressions i pors, d'una manera legítima i honesta? I la importància d'acceptar la discrepància honesta i legítima sense que sembli que l'aparell polític de l'Estat, quan li convé, tanca boques usant la Justícia, sense manies? I si parlem de discrepància honesta on situem mitjans instigadors d'odi com la Cope? Els jutjaran?
Només cal recordar el trist episodi de l'Èric , un adolescent culpat de terrorisme per enviar correus reclamant l'ús del català a una série d'empreses. La desproporcionada reacció i tractament del cas van ser esfereïdors, com també ho van ser les reaccions de membres del PP en estrenar-se, al febrer, l'obra teatral Èric i l'Exèrcit del Fènix, basada en el cas. L'obra va ser titllada pel PP com un acte polític tendenciós que hauria d'haver estat prohibit. Ai las!

Milions i escons

Aquestes eleccions donen per parlar i no parar. Ahir, el polèmic tancament de la pre-campanya al País Valencià va tenir com a protagonistes , Camps, Barberà i el capitost de la Fórmula 1,Ecclestone, en la presentació d'un futur circuit automobilístic a València. El patró del tinglado condicionà la celebració d'un gran premi a la victòria de Camps a les eleccions del 27 de maig, ja que segons ell "el contracte no se signarà fins després de les eleccions, quan Camps hagi guanyat". De tots és sabut que el representant de l'Ecclestone a l'Estat Espanyol és el sempre-ben-posicionat Agag, gendre de l'intrèpid Aznar. El cost d'aquesta operació electoral: 200 milions.
I si parlem de milions d'euros, podríem citar la proverbial virtut de l'estalvi del President Matas, que amb un sou de 70.000 anuals s'ha fet amb un palau de 5 milions i 400 m2 al barri antic de Palma. Com s'ho farà?
A més, avui s'han fet públics els resultats de l'enquesta de vot del CIS a les eleccions municipals i autonòmiques. Segons el CIS el PP renovaria majoria absoluta a a les Corts Valencianes: 53, dels 99 diputats, serien populars, 38 del PSPV i 8 del Compromís (EUPV i Bloc). A les Illes tindríem,però, un panorama més obert,sense majoria absoluta del PP: 27 escons al PP, 21-22 al PSIB,3 al Bloc, 3 a Unió Mallorquina, 1 al PSM i entre 0 i 1 a EM-EU.
Ens caldrà la foto-finish?
Actualització: Ecclestone matisa les seves declaracions:"Vaig dir que no firmaria el contracte fins després de les eleccions perquè no sé amb qui el firmaré" i desmenteix que Agag tingui res a veure amb l'acord. De veritat?. Per si de cas, a Canal 9 i, de retruc a les cadenes adeptes de les Illes (IB3, TEF...) ja s'han apuntat el tanto: si no hi ha PP, no hi ha velocitat ( i només cal preguntar-li a Aznar, que de velocitat en sap un munt, i d'accelerades)

Prou, prou i prou

Darrerament, com no, el País Valencià és notícia. Els atacs forassenyats a la llibertat d'expressió per part del govern de Camps, amb esperit censor i repressor, i l'intent de tancament del repetidor de la Carrasqueta, salvat pel coratge de més de 400 persones, encapçalades per Eliseu Climent, aplegades el 27 d'abril per barrar-li el pas als funcionaris de la Generalitat , la censura política de la Junta Electoral que ha prohibit la projecció dels curts de la plataforma reivindicativa Ja en tenim prou en locals públics, la manca d'un mínim digne d'imparcialitat d'un mitjà de comunicació públic com és Canal 9 en plantejar unes vergonyants condicions, sense dret a rèplica, en el debat electoral del dia 15... i això sense comentar la ridícula, egomaníaca i pamfletària cobertura mediàtica de la Copa Amèrica de Vela, amb lloes constants a la política del Partit Popular.
Mentrestant, a les Illes, l'altre feu, es nota el neguit i la por a perdre les regnes d'aquest país-negoci, amb fitxatges al·lucinants, com el de Maria de la Pau Janer, o el serial del defenestrat Roque López, ex número u del Psoe d'Eivissa, ara trobador ocasional i guionista de El Mundo.
Quin país!