L'escena preelectoral i els catalans

Llegim al portal e-notícies que el segell Comic Books, ha publicat dos còmics en clau preelectoral sobre el PSOE i el PP ( o millor, la visió del PP sobre el PSOE i a l'inrevés): "La EsPPaña de Rajoy" i "La Ezpaña de ZP". Com sempre, com podeu deduir de les imatges, rebem per totes bandes. En el còmic "La Ezpaña de ZP" de l'incombustible instigador de concòrdia César Vidal, responsable del programa (?) La Linterna de la COPE ens vexen i insulten, ens tracten de terroristes i ridiculitzen, amb l'elegància de sempre, la nostra llengua i cultura. Curiosament, Comic Books, pertany al Grup 62 que realitza un perfecte exercici d'autoodi-mercantilista (ja se sap que ridiculitzar catalans i bascos sempre fa gràcia i caixa a l'Espanya de la caverna). A propòsit de la caverna, el diari As, amb l'amic dels catalans, Tomàs Guasch, publica avui un article revelador: "Animan a los escolares de Fraga a catalanizarse". En realitat el departament de llengua catalana de l'IES de Fraga va buscar la forma de motivar l'alumnat en l'ús de la llengua i es posaren en contacte amb el planter blaugrana. Xavi i Bojan els han enviat una foto, un pòster de l'equip i una carta manuscrita encoratjadora: "Per als alumnes de català de l'IES Ramón J. Sender de Fraga, que no oblidin la importància d'estudiar català, per a mantenir la seva cultura i la dels seus avantpassats". L'article de l'As acaba, després d'insistir en la malèfica tàctica expansionista pancatalanista, en unes inefables reflexions lingüístiques :"En los colegios de Fraga se estudia el catalán, idioma que conoce una buena parte de la ciudadanía, como sucede en las poblaciones de la Franja. Los hay en Fraga, sin embargo, que sostienen que la lengua en que se expresan no es el catalán sino el fragatino, y lo sustentan en la existencia de palabras propias. Así, la niebla o boira es segallosa en fragatino, como melocotón no es el prèssec catalán sino el mullarero".
Quin tipus de contracte-escombreria vam signar que els nostres drets d'imatge els té l'amo i, a més, ens hem d'empassar, dia sí dia també, el seu verí sense protestar?

L'Espanya de Heidi

Avui, els veïns s'han llevat exaltats amb la lletra de l'himne espanyol. Els de l'ABC s'han encarregat de la patriòtica primícia i han definit l'himne amb retòrica gongorina: "Tiene cuatro párrafos y su autor es un hombre". Una definició de Pulitzer. No ho tinc molt clar però sembla que volen dir que la lletra no té ni una llargària ni una espessor excessives (apta fins i tot per als lectors del diari) i que és una lletra viril i marcial, testosterònica. La presentació oficial es farà el dia 21 i Plácido Domingo, veritable icona nacionalmusical ("Plácido Domingo presume de españolidad allá por donde ha ido"), s'encarregarà, igual que ja ho va fer amb l'himne del Reial Madrid, de perpetrar el feliç naixement. I què podem dir de la lletra? una mena de pastiche carrincló que abraça l'estil Heidi ( "desde los verdes valles") i Becquer, amb lúcides referències a la plurinacionalitat de l'Estat i la unitat en la universalitat " Cantemos todos juntos/ con distinta voz /y un solo corazón", i l'imperatiu "ama a la patria"... Un show. Em qued amb les declaracions de Jorge Fernández Díaz: "No me parece mal, encaja con la música". Evidentment. Lletra caduca, himne caduc, Estat caduc.

Un petit "divertimento": què li demanaríeu al 2008?

1. Menys banderetes espanyoles als cotxes i menys "toritos"

La salvatge impunitat del terrorisme

Feixistes,xenòfobs, violents i aixoplugats pel partit popular valencià, com una instrumentalitzada punta de llança de l'anticatalanisme de caps rapats i d'ideologia border line, grups com el GAV (Grup d'Acció Valencianista i partidets com Coalició Valencia) es dediquen, amb total impunitat, des de fa anys, a deixar el seu senyal de violència arreu del país (atacs a la casa de Fuster a Sueca, l'assassinat de Guillem Agulló, la permanent persecució de la llibreria Tres i Quatre i dels Casals de Jaume I, amenaces de mort al rector de la Universitat de València...) Aquí no es parla de terrorisme de carrer i tot queda, per als mitjans del règim i el govern valencià, en un silenci revelador. L'última de les seues "gestes" ha estat el violent assalt al Casal de Sueca per rebentar la presentació del llibre i l'obra de teatre Èric i l'Exèrcit del Fènix amb insults, intimidacions i destrosses.

El Partit Popular, com sempre, juga, còmplice, a mantenir encès el foc de la ultradreta, conscient del seu rèdit electoral.

Les segregacions "respectuoses"

Com sabeu, ahir els musulmans celebraren la Festa del Xai, festa grossa en conmemoració del sacrifici d'Ibrahim. Els aplecs de devots arreu del món són ben nombrosos i a la nostra Eivissa prop d'un miler de persones s'han reunit per pregar al Recinte Firal. Fins aquí res a dir. La part destacable ha vingut amb les paraules del portaveu de la comunitat de l'illa, quan s'ha referit a l'obligació de pregar homes i dones separats per una tela : "Es una forma de respeto. Mezclar los géneros no conduce a un buen fin porque unos intentan ligar con otros. Cada uno debe estar en su posición. Esta es mi mujer, aquella es tu hermana... Debe existir siempre un respeto al igual que con las personas mayores y con los niños" . La separació també la trobem a la taula, a l'hora de dinar: "Entre familias nos sentamos todos juntos pero cuando vienen personas ajenas, amigos, siempre hay que tener respeto. Los hombres nos sentamos solos y las mujeres se juntan para hacer la comida o en la cocina. Al igual que los niños".

De moment no s'ha sentit cap retret a aquesta segregació "respectuosa". Mentrestant seguirem jugant als projectes d'interculturalitat i atorgant valor cultural a una tradicional vexació dels drets de les persones.

Cessions i més cessions

Després d'un temps de silenci a la blogosfera tornem en aquests temps convulsos. La manifestació independista més gran de la nostra història, el vergonyós silenci dels mitjans públics catalans i la interpretació interessadament simplificadora dels media espanyols; la famosa "crosta nacionalista", el tancament del repetidor de la Carrasqueta al País Valencià i l'imminent clausura del Bartolo... Qui dóna més? Avui he telefonat a un servei tècnic, a la meua maltractada Eivissa, i la senyoreta telefonista m'ha engegat amb xuleria un "¿no se ha dado cuenta aún, desde que estamos hablando, que no le entiendo cuando habla?". Senyores i senyors fins quan ens cal suportar, vençuts i desarmats, la sensació de ser estrangers a casa nostra, ciutadans de segona d'un guetto que ens cau a trossos. I com sempre, lluny de plantar-nos, farem cessions, com la CRTVC que ja s'ha afanyat a fer desaparéixer el comprometedor mapa dels Països Catalans del seu web del Temps, per afalagar el govern valencià (que ja ho demana en el seu pacte-parany de reciprocitat) i per treure's crosta nacionalista com qui no vol la cosa. Recordeu que el govern català ja va cedir amb allò d'idioma valencià quan votaren a favor del nou Estatut valencià. Catalunya no es pot permetre, com ha fet massa sovint, girar l'esquena al País Valencià. Mestrestant TV3 ja fa temps que ha deixat de ser una veritable televisió nacional per convertir-se en regional.

Pregueu i us salvareu

Al Levante llegim que la Conselleria de Sanitat de la Generalitat valenciana passa un curiós qüestionari als pacients crònics on, entre d'altres coses, pregunta pels hàbits religiosos: si van a l'església o si troben forces en la fe...Què voleu que us diga? jo ho trob ben normal si fem una mirada retrospectiva al sistema sanitari valencià d'uns anys ençà, amb unes xifres d'inversió per habitant irrisòries i un dèficit galopant gràcies a la fórmula dels hospitals concertats ( un pas més en la privatització de la sanitat ). Al capdavall, amb un sistema així només ens cal encomanar-nos a les divinitats. Mentrestant, què farà el PP valencià? atorgarà una prima a les famílies més catòliques, potenciarà el servei sanitari en el sector agnòstic i ateu, menys proclius a les ajudes divines? Tot queda en un segon terme: ara, a través de la grandiosa megafonia del Canal No-Do es publicita, com una fita mundial (literalment) la cursa de motos de Xest. Com sempre, els valencians som l'enveja de la raça humana. L'esperpent és dolorós i un servidor ja no sap si plorar o riure.

Blocaires en perill

Aquí ja estem ben acostumats a les interessades maniobres polítiques que pugnen per estigmatitzar Internet com un espai de vici i delicte ( ara la moda és lligar l'intercanvi d'arxius P2P amb la pedofília ), amb la ben poc dissimulada intenció de controlar la xarxa de xarxes i els seus espais de comunicació i opinió. A Itàlia ja han fet una passa i el govern de Prodi prepara un projecte de llei per fer pagar una taxa als blocaires i per obligar-los a tenir un periodista professional que es faria responsable dels continguts publicats. A més, en cas de difamació el blocaire pagaria amb presó la seua gosadia. Ja sabíem que a la Xina, per posar un exemple, s'exercia una censura implacable i una duríssima repressió contra periodistes i ciber-dissidents, així com en alguns dels països del vell pacte de Varsòvia com Rússia o Bielorússia, però ara ho tenim ben a prop. En nom de la democràcia exerceixen la censura i el control de la informació. De moment el debat sobre la llibertat i internet ja fa temps que està sobre la taula.

No tenim pla

Evidentment no tenim ni idea si el senyor Pla ha estat víctima de trames subterrànies ( des del PSOE i amb el grup PRISA al capdavant), com ell afirma, o no però el que és innegable és que el secretari general del Partit Socialista del País Valencià se'n va d'un partit mancat d'idees i d'ideologia i havent fet el possible per refermar l'hegemonia del PP. En aquest PSPV ja no queden gaire restes del PSPV originari, el que tenia certes inquietuds nacionals i fins i tot corren rumors que part del partit ja es vol treure de damunt el terme "país valencià". El PSPV del senyor Pla, com un dolent espàrring, es va encarregar de fer més indiscutibles les victòries peperes amb una manera de fer política complaent amb l'electorat més espanyolista, sense distingir-se de l'adversari, mostrant les seves febleses de contrincant acomplexat. Després de múltiples humiliacions, el dia D va arribar amb l'aprovació de l'Estatut valencià, un text que no rebaixava el sostre electoral i que incorporava la denominació secessionista 'idioma valencià'.

Ara, al País Valencià, el panorama de l'esquerra és descoratjador: lluites intestines a un PSPV que no sap ni què és ni a què juga, cismes a EUPV... el sidral de sempre.

El nom de les coses

Els mitjans de comunicació espanyols, com estem ben acostumats, s'han volgut quedar amb una interpretació superficial i simplista de la intervenció de Carod-Rovira al programa "Tengo una pregunta para usted": no va acceptar que li canviessin el nom. L'anècdota i no el fons. El fons, com va argumentar brillantment el polític d'Esquerra, és l'evident manca d'interès i l'indissimulat menyspreu per la nostra identitat. Tots sabem, però, que malgrat els arguments i les paraules, l'Espanya que patim seguirà entossudida en la seva croada, fidel a la idea d'exclusió, negació i colonització, sense penediments ni canvis. Tot i això el que és evident és que ja no ens cal la comprensió dels espanyols, ens cal la recuperació de la nostra dignitat ( sense els aires d'humiliació pública oferts per Duran i Lleida, la disculpa constant pel simple fet de ser català ). L'autocentrament és la passa qualitativa en aquesta recuperació anímica i nacional, el convenciment que la víctima no s'ha de disculpar davant del maltractador, sense publicitar-nos com els bons espanyols diferents. Com diu Salvador Cot, a l'Avui, "el “'yo no me llamo José Luis'” de Carod-Rovira va ser una espurna d’autoafirmació que aquest país necessitava", " va respondre, jugant a l’atac, contra la xenofòbia antropològica –telúrica, gairebé– de l’espanyol histèric".

Tele-Nodo, en la tònica habitual

Aquests dies, amb el diluvi caigut al País Valencià, especialment a La Marina, Canal 9 ha tingut l'oportunitat, enèsima, d'instrumentalitzar desgràcies i gestes nacionals. Mentre al canal valencià s'alternaven les imatges de la riuada ferestega amb l'aparició benèfica i reconfortant, al lloc dels fets, del president Francisco Camps, a TV3 hem pogut adonar-nos de l'enuig dels veïns per la manca d'una ràpida resposta i per la irresponsabilitat en la neteja del riu (antològica l'escridassada del veïnat a uns consellers i ministres desconcertats i aixecant-se les vores dels pantalons mentre creuaven el carrer ple de fang). A Canal 9 el poder valencià es presenta sempre net de responsabilitats, verge de culpes, en l'Arcàdia feliç. Això sí, tothom s'ha apressat a oferir ajudes econòmiques, indemnitzacions, mentre Camps, messiànic, segons el No-Do, coordina personalment totes les actuacions d'emergència. Quin home i quin país!. Com cantava Raimon, en aquest país no sap ploure (ni votar, ni la veritat)

La fira dels germans Marx, de Frankfurt

Després de múltiples polèmiques casolanes i de múltiples seguicis polítics a la Fira de les fires, i després de congratular-nos eufòrics pel discurs de Monzó i per la bona acollida ara ens venen els amos del xiringuito a posar-nos a lloc. Segons el director de la Fira del Llibre de Frankfurt, Jürgen Boos, sobren els polítics i es manifesta decebut perquè els autors en castellà no hi són. Un altre que, amb menys discreció, no s'ha aixafat la llengua ha estat el mític director de la fira durant 25 anys, Peter Weidhaas que no entén que vulguem ser una nació, ja que som part d'Espanya i d'Europa, que detesta el nacionalisme i que no li va fer gens de gràcia el discurs "nacionalista" de Montilla. Per tot això, segons l'amic Weidhaas, Catalunya s'està creant enemics. Què diran a TV3 avui? Pensàvem que el sant com més lluny més miraculós i ara ... Si sent bons xais ja ens detesten, què faran si reclamem un referèndum d'autodeterminació? Tanta corredissa institucional, meliquisme i soroll mediàtic autòcton (de TV3 i prou, clar) i al final, el de sempre. Però, com han d'entendre la qüestió uns senyors d'Alemanya si els que porten les regnes d'aquest nostre país petit i cofoi no saben ni a què juguen?. Voleu dir-me que algú a casa nostra es creurà que això de Frankfurt és més que un negoci i que a partir d'ara ens respectaran molt més Pirineus enllà, si no ens respecten ni a ca nostra ni a la del veí?

Llibertat per Birmània

Ja s'han afegit més de deu mil blocs arreu del món reclamant llibertat per Birmània. La protesta s'ha fet avui, que s'ha convertit en el 'Dia internacional dels blocaires per Birmània' per donar visibilitat al conflicte. Qui vulgui afegir-se aquí.

Be catalan, be happy

Del discurs de l'Honorable Montilla al debat de política general al Parlament m'han cridat l'atenció dos detalls.
Primer, hem d'estar contents perquè som una singularitat lingüística i cultural ( no diu si perquè som un país anormal):"Una Catalunya afermada en la seva singularitat lingüística i cultural i, a la vegada, oberta a la cultura universal". Aquesta singularitat que tant afalaga el Sr Montilla l'aclareix quan comenta: "Ni tampoc ens ajuda a avançar cap al futur la falsa elecció entre català i castellà. Perquè hem de fer de la nostra riquesa lingüística un actiu per a la defensa i l’impuls del català i un estímul per al trilingüisme que ens exigeix la nostra plena inserció en el món global". Segons això, si impulsem l'ús de l'espanyol farem créixer la nostra riquesa lingüística i afavorirem el català.
L'altre punt interessant del discurs parla del sentit de l'humor. Ens queixem per defecte, cosa que provoca antipaties arreu d'Espanya: "Però només tornarem a ser un punt de referència si superem la Catalunya acomplexada, la Catalunya de la queixa permanent i del mal humor. ", "És la Catalunya que ja ha après que la queixa, el lament pel que hauria pogut ser i no ha estat, o el posat antipàtic, no ajuden a avançar.". En conclusió, deixeu de manifestar-vos, de cremar fotografies reials, de rondinar a totes hores i Espanya us estimarà, es disculparà per l'expoli, retornarà definitivament els papers de Salamanca i exigirà un Catalunya-Espanya al Santiago Bernabeu per celebrar la plurinacionalitat, després de transferir-nos tot el transferible. Però, per favor, deixeu de fer morros i sigueu feliços.

Símbols espanyols i logos catalans

Com sabeu, al juny, uns individus, per celebrar la víctoria a la Lliga Espanyola del Reial Madrid, cremaren unes senyeres,vuit, a Reus. La Guàrdia Urbana de Reus va tramitar diligències judicials per "danys al patrimoni públic" i expedients a la Subdelegació de Govern a Tarragona per "pertorbació de l'ordre públic" contra dos d'aquests senyors. La primera cosa que sobtà és que la crema de la senyera suposés un simple "dany al patrimoni públic" (la qual cosa supòs que vol dir que val més cremar una senyera de titularitat privada). La segona cosa és que el fet arribés a la Subdelegació de Govern per "pertorbació de l'ordre públic", cosa que significa que no hi ha delicte si la crema es fa de forma silenciosa i respectuosa amb el descans del veïnat. No voldria polemitzar sobre si la crema d'un símbol nacional ha de ser constitutiva de delicte en una societat democràtica, on se suposa que regna la llibertat d'expresió sinó ratificar-me en la idea que els símbols, reis i banderes, per als espanyols són intocables mentre que els símbols dels catalans són simples souvenirs folklòrics sense més (us imaginau el rebombori i circ mediàtic que hagués provocat la crema de vuit banderes espanyoles?). A més, el cas de la crema del retrat del rei dels espanyols i la reacció de l'Audiència posa en evidència la injustícia d'un sistema que persegueix la desigualtat social i que castiga la dissidència i la crítica de forma desmesurada.

L'Operació Retorn, amb embussos

Ja sabem com les gasten els espanyols i ja sabem com podem ser nosaltres d'innocents. El retorn dels papers de Salamanca, gairebé dos anys i mig des del projecte de llei de restitució, segueix en punt mort i, fins ara, només han tornat un 10% (!) de la documentació. El més greu és que aquest 90% que queda pendent encara no té data de retorn. La Comissió de la Dignitat s'ha tornat a mobilitzar per reclamar-ne el retorn.

Reials inaguracions

Com en temps no tan llunyans les autoritats espanyoles venen a les colònies a inagurar i prestigiar el nostre innegable progrès tècnic i social ( cal ser agraïts i dòcils amb l'amo). Avui, el senyor Borbó fa un racó a la seva atapeïda agenda per inagurar el Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona. Ho hem sabut gràcies a l'eficient cobertura de "El Club", amb enviat especial i alegria general, que s'han imposat el repte informatiu de ser els primers que donen la benvinguda al monarca al nostre agraït país petit. Evidentment corren temps republicans pels passadissos de TV3.

Com al Tibet

Com tots els anys, la Diada nacional és l'espai cofoi que aprofita la classe política (menys el PP, clar) per reivindicar la catalanitat, que passa la resta de l'any amagada en el calaix més remot. Banderetes, proclames i bons desitjos fan la desfilada al so dels Segadors ( sí, l'himne que TV3 s'encarrega, amb poques subtilitats, d'esborrar de la graella). Amb la visita del Dalai Lama ens hem sentit una mica més reconfortats, sobretot quan ha proclamat que això del Tibet i de Catalunya s'assemblen ( no en xarxes de rodalies, com podríem pensar, sinó en el nostre desig de llibertat). Els espanyols, en un dia com avui (budistes o no) estaran ben furiosos, ja que a ells de llibertat els sobra i no poden participar de la comparació. Però el senyor Lama ja ho va deixar dit l'altre dia, que aquí podem dir les coses i al Tibet... En el nostre cas, no tan sols és un problema d'intolerància veïnal sinó també una aconformada actitud derrotista. El desig de llibertat, com tot, s'ha de demostrar. No hi ha pitjor cec que qui no vol veure, avui i tota la resta de l'any.

Futbol i país

L'enrenou pel partit Catalunya-EUA sembla prendre tons èpics. La secretària general de l'Esport de la Generalitat, Anna Pruna, avui ha declarat en una entrevista a RAC1 que el partit es jugarà "amb o sense autorització". Ja veureu com al final la FEF dóna el vistiplau, com un acte de generositat, i no caldrà trencar la vaixella. De tota manera, ens preguntem quan el Govern de la Generalitat es prendrà seriosament i amb valentia la qüestió de les seleccions (que sembla que, amb el pas del temps, acaben folkloritzant-se i reduint-se a pràctiques esportives amb sabor local, un o dos dies l'any, o en competicions outsiders, quan serem dignes dels nostres símbols i quan es prendran i ens prendrem tan mediàticament l'autocentrament per no passar-nos la vida pendents de la "generositat" del veí. Ja fan pena aquestes visites a Madrid a pidolar el que ens pertoca legítimament, i les caretes il·luminades dels polítics perquè la ministra els ha dit que sí, que ara compliran, que no passa de demà o l'altre... Ja veureu, jugarem contra EUA i pensarem que som uns Braveheart (dos dies l'any i amb el país fet un nyap, això sí).